Quan el cansament et faria plegar de pedalar...

Per fi som a Finisterre, no sense patir. Una etapa de 110 km des de Santiago i amb uns trams trenca cames impresionants. Hi ha hagut moments on els únics companys que teniem eren els molins de vent de generar electricitat. Arribar a Fisterra ha sigut molt xulo, emocionant i gratificant. Hem fet unes quantes fotos al far, a darrera a les roques i també a una entena plena de sabates, mitjons, gorres... que van deixant els peregrins al arribar. Nosaltres com qeu no tenim cap cosa feta mal bé i com que no tenim calers per comprar qualsevol cosa bona que deixem a Finisterre, hem decidit no deixar-hi res. Així que cap a casa amb tot el que ens vam endur cap aquí.

El camí ha sigut impresionant. Ens ho hem passat de conya. Una autèntica passada. El temps... doncs no ha acompanyat massa, només aquests últims dos dies amb molta calor però molt ben suportada per tots dos. Ojala cada dia hagués sigut així.

Sandra aquest apartat per tu. Encara que quan en Jordi parlava amb tu per telefon em senties riure de fons, tu no pateixis que ens hem portat la mar de bé. Els genolls, el cansament... tot ha sigut controlat i tampoc hem dormit cap nit al carrer. Ara mateix acabem de llogar el cotxe que ens portarà fins a Girona. De veritat que tot genial, veuràs com tu també riuràs el dia que t'ho expliqui en Jordi tot plegat. Ah i si quedem, jo ja hi posaré la cullerada... vinga un petonàs!!!

Ahir vam arribar a Santiago després d'una etapa de 130 km. Molt llarga i també molt dura des de bon principi. Per sort després dels primers 30 km la cosa es va anar normalitzant i va ser més fàcil anar-ne sumant.

Ara mateix els nostres brassos i cames estan marcats pel moreno ciclista. Sembla que seguim portant guants i a les cames diferents marques dels pantalons i mitjons.

Ha sigut un gran Camino de Santiago!!! Amb en Jordi un gran amic amb qui hem rigut moltissim. Alguna vegada m'ha hagut d'anar esperant. Però finalment els dos hem arribat junts.

Salut i bon camí a tots.