diumenge, 23 de febrer del 2014

XXVII Marxa Anar-hi anant de Bonmatí



Després de força temps, avui m'he aixecat aviat; molt aviat per anar fins a Bonmatí on es celebrava la Marxa Anar-hi Anant. Fa quatre anys la vaig fer i em va agradar molt, però fins avui no l'he pogut repetir.

De fet, no era la meva intenció anar a Bonmatí, però després d'engrescar-me gràcies a uns amics; en Carles i en Joan, he decidit aprofitar i fer-la.

Com es pot veure en el cartell de la prova, hi havia diversitat d'opcions des dels 10 km de la marxa, fins als 50 de la Maratrail. En aquest cas, no m'ha costat gens decidir-me. Amb 10 en tenia prou i és el que he fet.

En Joan, que últimament està molt fort, ha anat tirant. Ell ha fet la marxa de 20 quilòmetres. No obstant, nosaltres, en Carles, la Nandy (avui s'estrenava en això de les marxes) i jo, hem anat seguint les indicacions de 10 km.

La marxa combina pista forestal amb alguns corriols a mig a bosc. Vas seguint la pista fins al quilòmetre 4, on passa a convertir-se en un camí amb pujada constant fins arribar l'avituallament on hi havia aigua, taronges i alguns caramels. A partir d'aquell moment i amb un constant puja i baixa, hem seguit corrent per un corriol a mig del bosc.

El ritme no ha sigut molt elevat, he acabat fent 9,760 km amb un temps de 1:02 h.

Cal dir que tota aquella zona és molt xula i que si tot va bé espero tornar-la a fer d'aquí a un any.

No m'agrada gens criticar i menys quan les coses es fan amb bona intenció, però vull comentar un detall. A l'últim quilòmetre i sobretot a l'encreuament on s'abandona la pista per agafar el carrer que ens porta fins a les escoles, hi falta alguna cinta o alguna indicació. Nosaltres que hem fet la marxa de 10 km i que hem sigut del primers en arribar, hem estat apunt d'equivocar-nos.


Però aquí no ha acabat la meva jornada. Arribant a casa, he anat cap a la platja de l'Estartit a posar els peus en remull. Feia un dia genial i ho he volgut aprofitar.







Mitja marató de Granollers 2014

He tornat a fer la mitja marató de Granollers. Si fa tres anys va ser el punt culminant de la meva preparació, ara ha sigut un tornar a començar.

Fa uns mesos ja havia fet una marxa a Calonge, un parell de curses de 10 quilòmetres a Madrid, però no va ser fins el passat 2 de febrer, que em vaig tornar a sentir "corredor".

Ja vaig dir en el post anterior que aquesta mitja formava part de la preparació de cares a la marató de Barcelona, i que per això des del mes d'octubre tenia la inscripció feta.

Aquest cop em vaig posar en el calaix que em tocava i quan es va donar la sortida vaig agafar el meu ritme; molt suau, i em vaig disposar a anar sumant quilòmetres. L'objectiu era clar, acabar-la, però tenint en compte que la periostitis i la grip no m'havien permès estar prou en forma, em conformava en provar-ho.

Els primers quilòmetres els vaig fer molt a poc a poc, no tant com m'hagués agradat però a un ritme molt baix. Les curses ja ho tenen això, els altres corredors i el nombrós públic que hi ha a Granollers, fan que vagis més ràpid del compte. És impossible anar al ritme que es fa durant un entrenament.

No obstant passats ja els primers 10 quilòmetres i arribant a La Garriga, vaig veure que els cames, i sobretot els pulmons em responien bé, així que ja en el passeig que hi ha al mig del poble i amb lleugera baixada vaig incrementar el meu ritme.

A partir de llavors fins el quilòmetre 14 vaig anar bé i més tard a partir de l'avituallament del 15, a part d'anar bé, el nombrós públic que hi havia des de Les Franqueses del Vallès fins a la mateixa línia d'arribada van fer que arribés quasi sense adonar-me'n.

Els últims tres quilòmetres, ja a la recta d'arribada van ser molt emocionants. La gent no parava d'animar, aplaudir i fins i tot donant ànims als corredors dient els nostres noms que teniem escrits en el dorsal.

Al final vaig acabar amb menys de dues hores i molt i molt content. (1:53:13 h)

L'Arantxa per la seva part, es va sortir. Va fer la seva millor marca (1:36:12h) en una mitja marató; i ella si que ja s'apropa a la desena.


Creuant la línia d'arribada
Detall gràfic del ritme durant la cursa




diumenge, 16 de febrer del 2014

Un parèntesi de tres anys

He aconseguit fer la mitja de Granollers 2014. Això ha suposat molt per mi; però abans d'això he passat tres anys apartat de l'asfalt i de l'esport continuat.

I aquest és el resum dels últims tres anys des del febrer del 2011 fins el febrer del 2014.

Fa una mica més de tres anys, amb l'Arantxa vam planejar fer la Mitja Marató de Granollers. Ni jo ni ella havíem fet mai una cursa tant llarga per asfalt i ens vam posar aquesta fita. Així que per arribar-hi amb un estat de forma òptim, vam planificar-nos uns entrenaments. Tot i que em vaig passar de forma, el temps va ser molt bo 1:33:23 h. La llàstima és que la nit abans l'Arantxa es va posar malalta i no hi va poder participar. Tot i així més tard va fer la de Madrid i fins a dia d'avui no ha parat.

No obstant, uns dies abans de la mitja vaig començar a notar uns dolors a la zona del sacre; o per entendre-ho millor, a la galta del cul. Un temps enrere també n'havia tingut, però quan pensava que això ja era aigua passada, van tornar.

Així que un cop havia aconseguit acabar la mitja, vaig haver de parar de córrer per intentar acabar amb aquests dolors. Si això no remetia amb un mes, tornaria al metge. Fins aquell moment havia fet alguna visita al metge de capçalera però no hi veia res.

Per una causa totalment imprevista, no vaig poder tornar anar al metge fins al cap de força temps, a part que mentalment no estava preparat per tornar a córrer. Havia perdut l'estat de forma i les ganes. Quan ja tot això havia passat, em vaig fer d'una mútua perquè fins al moment era la única manera de poder visitar a un especialista.

Vaig passar per dos traumatòlegs d'aquesta mútua i tot i així els dolors no remetien; fins que al cap d'un any i mig i molt descontent per com m'havien tractat des de la mútua, vaig tornar a anar al metge de capçalera queixant-me més que les dues vegades anteriors i em va derivar a una reumatòloga de l'hospital de Palamòs. Després de veure totes les radiografies que m'havien fet i ja intuint alguna cosa, em va fer una ressonància on per fi va poder detectar la malaltia que em provoca aquests dolors. El nom gairebé impronunciable és "Espondeloartritis axial..." i per sort amb unes pastilles he aconseguit alleujar els dolors cada vegada que em venen.

Van passar més de dos anys fins que a la primavera de l'any passat vaig poder tornar a córrer sense dolors, però va arribar l'estiu i tenia al cap preparar-me amb la bicicleta per poder fer el Danubi uns mesos més tard; a més a l'estiu és complicat sortir a córrer amb aquesta calor i més compaginar-ho amb els meus horaris de la feina.

Així que al setembre vaig començar a sortir a córrer un altre cop. A poc a poc, anar sumant distància i fins i tot emocionant-me quan aconseguia superar alguna distància de referència, com poden ser els 10 quilòmetres.

A la tardor i ja amb forces entrenaments a les cames, vaig poder fer un parell de curses de 10 km a Madrid, però des de feia dies tenia dolor a la zona del tibial de la cama dreta. Això no em deixava estar tranquil i tot i que al novembre volia començar els entrenaments per fer la marató de Barcelona d'aquest proper mes de març, no estava del tot segur de poder-ho fer.

Va passar aquell mes i jo anava sortint. El dolor no anava a menys. Si bé algun dia estava bé, molts altres no. Així que després d'una setmana de començar l'entrenament específic per la marató de Barcelona, vaig haver de parar. Pensava que seria una parada ocasional, però finalment es va allargar i vaig desistir en l'intent. Aquest dolor era la maleïda periostitis.

Cap a Nadal i ja sense dolors, vaig posar-me una altra meta; la marató de Madrid. Tot i que no n'estava del tot convençut (per fer una cosa així s'ha d'estar convençut completament) m'hi vaig posar. La primera setmana la vaig fer bé, la segona com que era cap d'any... vaig fer entrenaments més fluixos dels que marcava l'entrenament específic, però el que no esperava va ser la grip que vaig agafar a mitjan gener. Llavors va ser quan vaig posar punt i final a aquesta preparació. La grip em va deixar bastant K.O. i després de dues setmanes sense poder entrenar, vaig desistir en l'intent.

Ja només quedaven dues setmanes per la mitja marató de Granollers i estava fet un cromo. Ens hi vam apuntar fa uns quants mesos amb l'Arantxa perquè era una dels entrenaments que s'han de fer per poder comprovar el teu estat de forma de cares a la marató de Barcelona. En el moment de la inscripció no preveia que no estaria prou en forma.

Tot i que quatre dies abans havia decidit no córrer, quan vaig arribar a Granollers, vaig decidir provar-me. Em vaig posar el xip a la sabata tot pensant que si no em trobava a gust plegaria.

I bé, vaig anar passant els quilòmetres i un quan vaig arribar al quilòmetre divuit i ja intuint la meta molt a prop vaig veure que per fi, havia tancat el parèntesi. Que havia aconseguit tornar a córrer, tornar-me a motivar, tornar a gaudir i tornar-me a emocionar corrent. Em vaig sentir bé corrent després de 3 anys.

Vaig passar la meta eufòric i amb llàgrimes als ulls. Ho vaig aconseguir!!!!!!