UEFA 87 - 88. GRANS RECORDS

El diumenge passat vaig viure un dels millors moments a l'Estadi de Cornellà - El Prat. Aquest dia es va retre un homenatge als jugadors i cos tècnic de la UEFA del 87/88.

Aquell equip sempre l'he tingut present. Són els meus primers records de l'Espanyol.

Bé, siguent sincer recordo quan el meu pare em va portar a Sarrià dues vegades quan era molt petit. Aquelles dues vegades anàvem a veure l'Espanyol, però la casualitat va fer que els dos cops que hi vam anar, l'equip rival era la Real Sociedad on hi jugava el meu ídol d'infantesa; el gran Luís Miguel ARCONADA. Si, era de la Real però l'idolatrava i no vaig parar fins que vaig aconseguir que em compressin la samarreta. Llavors no era com ara, que tothom té samarretes del seu equip, així que per mi va ser un gran regal. Per posar un exemple, per tenir la meva primera samarreta de l'Espanyol, vaig haver d'esperar fins que vaig fer els 23 anys.

Tornant al tema, aquest cap de setmana es va fer un homenatge a tots els components de la plantilla de l'Espanyol 87/88; els N'Kono, Iñaki, Job, Zubillaga, Soler, Orejuela, Urkiaga, Golobart, Gallart, Losada, Pichi Alonso, Pineda... els noms que em varen fer somiar aquella temporada.

Gol de Pichi 3-0 al Brujas

Celebració d'aquest gol. A la final!!!!

Ho recordo perfectament, l'eliminatòria contra el Milan on hi jugaven entre altres: Gullit, Van Basten, Baresi, Costacurta, Tasotti, Maldini... un Milan que va guanyar l'Scudetto i que en les temporades següents faria història. També l'eliminatòria contra l'Inter; però si dos partits recordo per sobre de tots és la tornada de les semifinals contra el Brujas; amb gol de Pichi Alonso a l'últim minut de la prorroga i el partit d'anada de la final contra el Bayer Leverkusen. Aquell 3 a 0 el recordo com si fos ara, aquella pilota que Golobart va rematar amb el cap al pal, que hagués pogut suposar el 4 a 0, Sarrià ple a vessar. Grans records.

El que va passar quinze dies després a Alemanya; on es jugava el partit de tornada al camp del Bayer Leverkusen, no esborra la gran competició que varen fer aquests jugadors.

Encara ara, molts donen la culpa de la derrota a l'entrenador d'aquell equip, Javier Clemente, per haver deixat a Lauridsen i Valverde a la grada. Jo no hi estic d'acord. Potser si que Valverde hauria d'haver estat com a mínim a la banqueta, però amb un 3 a 0 de l'anada, molts entrenadors haguessin fet un equip ultra defensiu com va fer el de Barakaldo. Cal recordar que al minut 22 de la segona part el Bayer va marcar el primer gol i llavors els jugadors es varen desinflar i crec que ens haguessin remuntat encara que haguéssim fet un 4 a 0 en el partit d'anada.

Per mi, aquell equip és el més gran de la història de l'Espanyol. Uns jugadors que més que companys eren amics i que lluitaven tots per defensar els colors de l'Espanyol.

Sap greu que a la inauguració de Cornellà - El Prat no varen convidar al tècnic que va fer possible aquesta fita històrica, però per sort aquest diumenge van mig arreglar aquell error i els varen convidar a tots.

Per fi em vaig poder fer una foto amb ell. El gran Javier Clemente!!!