dimecres, 4 de maig de 2011

Camí Primitiu Oviedo - Santiago de Compostela

He tornat al camí de Santiago. Aquest cop he deixat de banda el camí francés i hem triat el "Camino Primitivo".

El camí primitiu, és el que uneix les ciutats d'Oviedo i Santiago de Compostela, passant per l'interior d'Asturies i entrant a Galicia, per la provincia de Lugo on també passa per la capital de la provincia, per acabar unint-se al camí francés a la localitat de Melide.

És un camí amb desnivells molt considerables i si bé la guia ens marcava 13 etapes, nosaltres no anavem sobrats de dies i vam haver de fer-lo en només 10 dies. Tant bon punt vam acabar la primera etapa i demanant informació d'albergs, a un hospitaler que vam trobar a San Juan de Villapañada; ens va dir que era impossible fer aquest camí amb 10 dies. A mi això em va motivar i a més de que només teniem 10 dies per fer-lo, volia demostrar-me a mi mateix i a aquest senyor que nosaltres erem capaços de fer-ho.

El paissatge ja ens va agradar al mateix moment que vam deixar enrera la ciutat d'Oviedo. El camí s'endinçava en un terreny amb desnivells i amb prats verds a banda i banda. La primera etapa va anar prou bé i després de fer un bon dinar a la localitat de Peñaflor, vam seguir caminant i ens vam haver de desviar uns 700 metres fins arribar a un alberg que hi ha a San Juan de Villapañada. Un poblet petit on no hi ha bar ni botiga; res. Vam haver de menjar el que haviem comprat moments abans a Grado, un dels pobles més grans d'aquest camí.

El segon dia començava prometedor. Vam haver de desfer un trocet de camí, per tornar al camí original i començar la jornada amb una forta pendent que ens portava fins a l'alt de El Fresno. A partir d'aquí una baixada molt pronunciada per acabar dinant a la localitat de Salas. Era hora de dinar i només haviem fet mitja etapa, uns 20 km. De cares a la tarda ens en quedaven 20 més fins arribar a Tineo. Els primers 10 es van fer prou bé, però arribats a Bodenaya, vam començar a pujar i baixar trams de camí i allunant-nos de la carretera que ens portava a Tineo. La veritat és que els últims km del dia van ser durs i eterns. No arribavem mai, i a més amb el dubte de si seguiem el camí correcte o si ens haviem equivocat.

Vam sortir de Tieno entre 8 i 9 del matí; quan alguns dels joves del poble seguien la festa al bar del poble. La sortida també va ser impresionant. Vam anar deixant Tineo enrera i per sota nostre una inmensa boira cobria tota la vall. Per sobre, cel totalment blau i nosaltres anavem pujant un bon desnivell per trobar-nos a dalt de tot amb uns generadors heòlics. Llavors baixant, vam començar a patir fisicament. Les primeres ampolles es van fer notar als peus de l'Arantxa. L'asfalt i el sol no ajudaven gens a que el dolor anés a menys. Així que quan vam parar a dinar; es va curar les ampolles amb agulla, fil i una mica de betadine. A la tarda vam seguir caminant 10 km més fins a Peñaseita. L'últim tram també varen ser 3 km d'ascens continuu fins arribar a l'alberg.

Va ser una sort fer nit a aquest alberg perquè l'etapa que ens esperava avui era dura; molt dura. Vam començar caminant uns 5 km en els que haviem de fer 500 m de desnivell. Un cop a dalt el Port de Palo, vam anar caminant per un terreny sinuós fins arribar a Berducedo; on voliem dinar. Però allà vam tenir mala sort. El restaurant que recomanava la gent que anavem trobant, tenia tancat els dilluns. Així que ens vam haver d'espavilar i vam anar a parar a una botiga - bar, on una senyora molt amable ens va preparar un plat de macarrons i una amanida de tomata. Sort que l'Arantxa va demanar pasta, que si no haguessim hagut de seguir caminant amb un entrepà a l'estomac i sincerament, hagués sigut del tot impossible arribar fins a Grandas de Salime. Des de l'hora de dinar fins a Grandas, vam caminar 5 o 6 hores més. Primer per arribar fins a La Mesa, on ens va enganxar una tempesta. No vam tenir temps de posar-nos els ponxos que ja anavem xops com ànecs. A més a mi em va començar a fer mal el tendó d'aquiles del peu dret i no sabia fins a quin punt podria seguir aguantant. El que teniem per davant des de La Mesa era una pujada sinuosa fins tornar a la màxima altura del dia i llavors un descens de 6 km en els que baixavem 800 m de desnivell fins a l'Embalse de Salime. Un cop a l'embassament, vam haver d'agafar una carretera on ens esperaven 7 km més amb una forta ascenció de 400 m de desnivell. Aquí si que no ens ho vam pensar, vam anar a un hostal i vam dormir com reis. Això si, amb les primeres lesions en els nostres músculs i peus.

Des de Grandas de Salime vam sortir per pujar al "Alto del Acebo". Un fort desnivell per carretera i camins, que ens van portar a Galicia. La sort és que un cop vam haver fet aquest tram, el camí era sinuós però no era dificultós. Així que a 8 km d'acabar l'etapa vam parar a dinar en un restaurant i vam arribar a Fonfría a les 5 per comprar menjar per poder sopar a l'alberg de Padrón, que és on voliem fer nit.
Aquí a Padrón una mensió especial, per una secta que hi havia. Un grup de gent que s'havia fet seu l'alberg i no tenien ni el més mínim mirament per la resta de gent que ens hi allotjavem. Cantaven fins cap a les 11 de la nit. El mòvil sonant a les 2 de la matinada... en fi, molt desagradable.

Al matí següent per no trobar-nos amb aquesta gent vam marxar ràpid i aviat perquè ens tornav a esperar una etapa llarga. Pujant la pimera muntanya de la jornada vam tenir unes vistes impresionants. Vam anar prou ràpid i vam poder dinar a Cádavo Baleira. La mala sort ens va tornar a acompanyar perquè just el moment que vam sortir del restaurant on vam dinar, ens va enganxar un altre fort ruxat. Ens vam aixuplugar sota els balcons de la plaça i llavors pensant que s'havia acabat la pluja vam continuar caminant. Encara no haviem fet ni cinc minuts que ens va tornar a enganxar i ens vam tornar a aixuplugar a la porta d'una casa. Això si, acompanyats d'un gos podent que no ens deixava en pau. Per sort si que va parar de ploure i vam poder arribar a Castroverde. Un poble sense alberg, però ja el dia abans haviem pogut contactar amb un hostal. No sé si està bé queixar-se, però a part de que la senyora de l'hostal era desconfiada, i molt desagradable, el plat de dutxa no tenia mampara ni tampoc cortina, així que ja podeu imaginar com va quedar el bany de l'habitació.

Sortint de Castroverde ens esperava l'etapa més llarga del nostre camí. També l'etapa amb la que ja ens posavem al dia amb la guia i aconseguiem retallar les 3 etapes que ens faltaven. Vam tenir bon dia fins a Lugo on vam dinar, però a la tarda ens esperaven més de 20 km, en alguns moments sota la pluja i per acabar a San Román de Retorta on ens va venir a buscar un home amb cotxe, per portar-nos fins el seu hostal. A l'alberg de San Róman ja no hi havia lloc. Aquest era l'inconvenient que vam trobar algun dia. Al fer etapes tan llargues ens trobabem que la gent que havia fet menys km ens prenia el lloc per dormir.

Ja som divendres Sant i ens queden 3 dies per arribar a Santiago. Arribarem a Melide i pujarem per última vegada a una muntanya on ens trobarem una generadors heòlics. També va ser una etapa dura. La pluja no ens va abandonar en cap moment i per repassar-ho també vam haver de suportar a una mala hospitalera de l'alberg de As Seixas, que no ens va tractar gens bé al arribar a l'alberg perquè deia que li embrutiriem tot. En aquell moment ja anaven arribant peregrins que es volien quedar a dormir allà, però nosaltres voliem fer 14 km més fins arribar a Melide i aquí en aquest alberg només voliem esmorzar. Al final ho vam aconseguir. A Melide vam poder descansar tota la tarda i al vespre vam poder degustar el Pulpo a Feira que fan a la Pulperia Garnatxa. Bonissimmmm!!!!

Penúltima etapa. Caminar pel camí francés a part de que s'ens acabava la tranquilitat de caminar sols tota la jornada, significava alleugerir el terreny i poder fer les etapes sense parar per dinar. Els km s'anaven sumant als notres peus gairebé sense adonar-nos i vam arribar a Pedrouzo poc després de l'hora de dinar. Així que encara vam poder anar a un bar i menjar-nos un menú.

Última etapa. Vam sortir de fosc perquè el nostre objectiu era arribar a Santiago abans de la misa del Peregrino. No per creients, que no ho som, però si per poder veure el botafumeiro i escoltar quan el capellà va donant la benvinguda a tots els peregrins que han arribat a la Catedral. L'arribada va ser emocionant. Jo ja ho havia experimentat, però sincerament va ser al.lucinant arribar als carrers de darrera la catedral i poc després sentir la gaita que et dona la benvinguda a la plaça de l'Obradoiro. Molt emocionant. No vam poder reprimir les llagrimes. Haviem arribat a Santiago i ho vam fer amb 10 dies. No era un repte, però ho voliem fer i ho vam aconseguir.

A Santiago vam menjar-nos una mariscada més que merescuda i el dilluns vam anar a fer les compres; empanada de pop, tarta de Santiago, samarreta, imans...

Ús recomano als que ús passeu per aquí que si ús agrada caminar, no dubteu de fer aquest camí. Molt més maco i molt més tranquil que el camí francés.


Enllaços al bloc, relacionats amb el meu camí primitiu.

Fotos el camí
Resum quilomètric

1 comentari:

Esther Fabrellas ha dit...

Felicitats! Jo no ho hagués aconseguit...
Qué bo el pop de Melide!
Petons!