He aconseguit fer la mitja de Granollers 2014. Això ha suposat molt per mi; però abans d'això he passat tres anys apartat de l'asfalt i de l'esport continuat.
I aquest és el resum dels últims tres anys des del febrer del 2011 fins el febrer del 2014.
Fa una mica més de tres anys, amb l'Arantxa vam planejar fer la
Mitja Marató de Granollers. Ni jo ni ella havíem fet mai una cursa tant llarga per asfalt i ens vam posar aquesta fita. Així que per arribar-hi amb un estat de forma òptim, vam planificar-nos uns entrenaments. Tot i que em vaig passar de forma, el temps va ser molt bo 1:33:23 h. La llàstima és que la nit abans l'Arantxa es va posar malalta i no hi va poder participar. Tot i així més tard va fer la de Madrid i fins a dia d'avui no ha parat.
No obstant, uns dies abans de la mitja vaig començar a notar uns dolors a la zona del sacre; o per entendre-ho millor, a la galta del cul. Un temps enrere també n'havia tingut, però quan pensava que això ja era aigua passada, van tornar.
Així que un cop havia aconseguit acabar la mitja, vaig haver de parar de córrer per intentar acabar amb aquests dolors. Si això no remetia amb un mes, tornaria al metge. Fins aquell moment havia fet alguna visita al metge de capçalera però no hi veia res.
Per una causa totalment imprevista, no vaig poder tornar anar al metge fins al cap de força temps, a part que mentalment no estava preparat per tornar a córrer. Havia perdut l'estat de forma i les ganes. Quan ja tot això havia passat, em vaig fer d'una mútua perquè fins al moment era la única manera de poder visitar a un especialista.
Vaig passar per dos traumatòlegs d'aquesta mútua i tot i així els dolors no remetien; fins que al cap d'un any i mig i molt descontent per com m'havien tractat des de la mútua, vaig tornar a anar al metge de capçalera queixant-me més que les dues vegades anteriors i em va derivar a una reumatòloga de l'hospital de Palamòs. Després de veure totes les radiografies que m'havien fet i ja intuint alguna cosa, em va fer una ressonància on per fi va poder detectar la malaltia que em provoca aquests dolors. El nom gairebé impronunciable és "Espondeloartritis axial..." i per sort amb unes pastilles he aconseguit alleujar els dolors cada vegada que em venen.
Van passar més de dos anys fins que a la primavera de l'any passat vaig poder tornar a córrer sense dolors, però va arribar l'estiu i tenia al cap preparar-me amb la bicicleta per poder fer el Danubi uns mesos més tard; a més a l'estiu és complicat sortir a córrer amb aquesta calor i més compaginar-ho amb els meus horaris de la feina.
Així que al setembre vaig començar a sortir a córrer un altre cop. A poc a poc, anar sumant distància i fins i tot emocionant-me quan aconseguia superar alguna distància de referència, com poden ser els 10 quilòmetres.
A la tardor i ja amb forces entrenaments a les cames, vaig poder fer un parell de curses de 10 km a Madrid, però des de feia dies tenia dolor a la zona del tibial de la cama dreta. Això no em deixava estar tranquil i tot i que al novembre volia començar els entrenaments per fer la marató de Barcelona d'aquest proper mes de març, no estava del tot segur de poder-ho fer.
Va passar aquell mes i jo anava sortint. El dolor no anava a menys. Si bé algun dia estava bé, molts altres no. Així que després d'una setmana de començar l'entrenament específic per la marató de Barcelona, vaig haver de parar. Pensava que seria una parada ocasional, però finalment es va allargar i vaig desistir en l'intent. Aquest dolor era la maleïda periostitis.
Cap a Nadal i ja sense dolors, vaig posar-me una altra meta; la marató de Madrid. Tot i que no n'estava del tot convençut (per fer una cosa així s'ha d'estar convençut completament) m'hi vaig posar. La primera setmana la vaig fer bé, la segona com que era cap d'any... vaig fer entrenaments més fluixos dels que marcava l'entrenament específic, però el que no esperava va ser la grip que vaig agafar a mitjan gener. Llavors va ser quan vaig posar punt i final a aquesta preparació. La grip em va deixar bastant K.O. i després de dues setmanes sense poder entrenar, vaig desistir en l'intent.
Ja només quedaven dues setmanes per la mitja marató de Granollers i estava fet un cromo. Ens hi vam apuntar fa uns quants mesos amb l'Arantxa perquè era una dels entrenaments que s'han de fer per poder comprovar el teu estat de forma de cares a la marató de Barcelona. En el moment de la inscripció no preveia que no estaria prou en forma.
Tot i que quatre dies abans havia decidit no córrer, quan vaig arribar a Granollers, vaig decidir provar-me. Em vaig posar el xip a la sabata tot pensant que si no em trobava a gust plegaria.
I bé, vaig anar passant els quilòmetres i un quan vaig arribar al quilòmetre divuit i ja intuint la meta molt a prop vaig veure que per fi, havia tancat el parèntesi. Que havia aconseguit tornar a córrer, tornar-me a motivar, tornar a gaudir i tornar-me a emocionar corrent. Em vaig sentir bé corrent després de 3 anys.
Vaig passar la meta eufòric i amb llàgrimes als ulls. Ho vaig aconseguir!!!!!!
