Després de molts de dubtes i de no saber si arribaria prou preparat a la meva cursa de l'any, va arribar el dia.
Va ser el 17 de juliol. Arribava a l'Olla amb forces dubtes de si estaria prou preparat per acabarla. He passat uns mesos molt difícils i entre alguna petita lesió i altres problemes que per sort ja s'han solucionat, vaig poder còrrer l'Olla.
Els últims entrenaments havien anat de diferent manera. Si ve algun em va sortir prou bé; com pot ser la "Marxa puja i baixa de Begur", ni va haver algun altre en el que no em sentia amb forces, les cames em flaquejaven i no trobava ni el ritme ni la manera de tornar a còrrer. Un exemple va ser la setmana anterior a l'Olla, on un simple entrenament de 17 km, amb algun petit desnivell, no el vaig poder aguantar. Així que de cares a la cursa tot eren incògnites.
Després d'una setmana de descans, vaig arribar a Núria sense saber ben bé com m'aniria la prova. No estava tant nerviós com l'any passat, però en el moment de l'entrega dels dorsals no estava prou bé. Estava motivat, però preocupat i nerviós per altres coses que em rondaven pel cap.
Es va donar el tret de sortida a les 9:15, i vam enfilar cap al cim del Puigmal, on vaig pujar a un ritme bastant bo, tot i que més tard m'adonaria que havia sigut massa ràpid. D'aquí cap al coll de Finestrelles vaig anar prou bé. A partir d'aquí, tot i que em sentia prou bé, les forces em van començar a flaquejar i va ser al arribar al Pic de Nou Fonts on ja vaig notar que em passava alguna cosa i que no tenia forces. Vaig baixar fins al Coll de Nou Fonts i allà vaig tenir sort de l'abituallament. Vaig beure tant com vaig poder i vaig agafar un gel energètic i unes quantes gominoles "ositos" que més endavant em van permetre acabar la prova.
Crec que mai m'havia sentit tant malament com en aquests moments a Nou Fonts. No tenia forces i vaig tenir sort que l'Arantxa em va acompanyar un rato fins al coll de Nou Creus. A partir d'aquí ja recuperat, vaig haver de pujar l'últim pic i llavors 5 km de baixada fins a Núria.
A la baixada tot i ser més fàcil i menys tècnica que la de l'any passat, vaig tornar a patir força. Anava bastant just de forces i em costava còrrer.
Al fer la volta per darrera del Santuari, vaig posar bona cara, una rilla i vaig afrontar la recta final.
Tot i no haver fet una bona cursa, vaig aconseguir baixar 10 minuts el temps de l'any passat i acabar amb 3:57 h. Van ser 21'670 km; amb un desnivell acumulat de 4000 m.
Ara em queda el bon record de la prova i intentar arribar més ben preparat a la de l'any que ve.
diumenge, 31 de juliol del 2011
divendres, 1 de juliol del 2011
Marxa Puja i Baixa Begur
Va ser diumenge passat. Després de prop de 5 mesos sense participar a cap marxa ni cursa, em vaig tornar a posar les esportives i vaig tornar a còrrer.
Cal dir que és una marxa molt i molt dura que surt de Begur i que tal i com el seu nom diu, no para de pujar i baixar per la costa, tot seguint el GR-92. En quan a vistes és la millor marxa que he fet mai, i de duresa en té molta.
No obstant, em vaig sentir prou bé i tot i no estar en ple estat de forma, vaig fer un temps prou digne, per còrrer i caminar els 13 km. Van ser 1h i 36 minuts. Al principi vaig haber de caminar una bona estona perque no em vaig voler posar a la primer linia de sortida. Això va fer que només de sortir em trobés amb gent que volia fer la marxa caminant i en algun corriol, vaig haber de caminar perquè era impossible correr.
Aquest ha sigut un entrenament fort de cares a l'Olla de Núria. A dia d'avui queden poc més de 15 dies per arribar a la cursa. No estic massa bé, em falta posar-me més en forma, però intentaré arribar-hi apunt i poder acabarla.
Si tot va bé l'any que ve tornaré a Begur per fer aquesta marevellosa marxa.
Cal dir que és una marxa molt i molt dura que surt de Begur i que tal i com el seu nom diu, no para de pujar i baixar per la costa, tot seguint el GR-92. En quan a vistes és la millor marxa que he fet mai, i de duresa en té molta.
No obstant, em vaig sentir prou bé i tot i no estar en ple estat de forma, vaig fer un temps prou digne, per còrrer i caminar els 13 km. Van ser 1h i 36 minuts. Al principi vaig haber de caminar una bona estona perque no em vaig voler posar a la primer linia de sortida. Això va fer que només de sortir em trobés amb gent que volia fer la marxa caminant i en algun corriol, vaig haber de caminar perquè era impossible correr.
Aquest ha sigut un entrenament fort de cares a l'Olla de Núria. A dia d'avui queden poc més de 15 dies per arribar a la cursa. No estic massa bé, em falta posar-me més en forma, però intentaré arribar-hi apunt i poder acabarla.
Si tot va bé l'any que ve tornaré a Begur per fer aquesta marevellosa marxa.
dimarts, 14 de juny del 2011
Objectiu Olla de Núria
Ja fa dues setmanes que he tornat als entrenaments. Primer el descans que em volia pendre, més tard la malaltia del meu pare i quan ja m'hi podia posar, va arribar alguna petita lesió. Així que ara, després de 3 mesos he tornat a posar-me les esperdenyes i a còrrer.
Les dues setmanes anteriors van ser entrenaments de 40 minuts fins a l'hora i ja per acabar hi vaig sumar un dia de desnivell pujant a les dunes.
Avui després d'una altra setmana de descans hi he tornat i si no hi ha res de nou ja no pararé fins estar a punt per l'Olla que és el dia 17 de juliol.
Ha sigut una bona volta, sortint des del pis, cap al Montplà passant pel camí dels olivans i encarar el camí que em porta fins a dalt de tot de les dunes. Allà he agafat el camí que va fins a Sta. Caterina i l'he enfilat per arribar al coll i pujar al Montplà, des d'on he baixat fins al Coll d'en Garrigàs i he pujat al castell. Ni una parada, així que he anat directe a la Creu, camp de fútbol i tornada cap a casa.
9.49 km. amb un temps de 1:06h.
Així que a partir d'ara s'ha d'intentar anar agafant la forma, anar baixant temps i anar allargant el recorregut dia a dia.
A Núria m'hi esperen 4000 m de desnivell acumulat + 2000 - 2000 i tot això per sobre dels 2000 m d'altura. Així que CAMES AJUDEU-ME.
Salut i a còrrer!!!
Les dues setmanes anteriors van ser entrenaments de 40 minuts fins a l'hora i ja per acabar hi vaig sumar un dia de desnivell pujant a les dunes.
Avui després d'una altra setmana de descans hi he tornat i si no hi ha res de nou ja no pararé fins estar a punt per l'Olla que és el dia 17 de juliol.
Ha sigut una bona volta, sortint des del pis, cap al Montplà passant pel camí dels olivans i encarar el camí que em porta fins a dalt de tot de les dunes. Allà he agafat el camí que va fins a Sta. Caterina i l'he enfilat per arribar al coll i pujar al Montplà, des d'on he baixat fins al Coll d'en Garrigàs i he pujat al castell. Ni una parada, així que he anat directe a la Creu, camp de fútbol i tornada cap a casa.
9.49 km. amb un temps de 1:06h.
Així que a partir d'ara s'ha d'intentar anar agafant la forma, anar baixant temps i anar allargant el recorregut dia a dia.
A Núria m'hi esperen 4000 m de desnivell acumulat + 2000 - 2000 i tot això per sobre dels 2000 m d'altura. Així que CAMES AJUDEU-ME.
Salut i a còrrer!!!
divendres, 6 de maig del 2011
Resum quilomètric
Etapa 1
Oviedo - San Juan de Villapañada----28'780 km----6:53 h
Etapa 2
San Juan de Villapañada - Tineo----40'510 km----8:49 h
Etapa 3
Tineo - Peñaseita----30'840 km----7:12 h
Etapa 4
Peñaseita - Grandas de Salime----35'480 km----9:18 h
Etapa 5
Grandas de Salime - Fonfría (Padrón)----28'480 km----6:49 h
Etapa 6
Fonfría (Padrón) - Castroverde----32'320 km----7:52 h
Etapa 7
Castroverde - San Román de Retorta----43'250 km----9:51 h
Etapa 8
San Román de Retorta - Melide----29'000 km----6:03 h
Etapa 9
Melide - Pedrouzo----32'850 km----6:39 h
Etapa 10
Pedrouzo - Santiago de Compostela----21'370 km----4:05 h
dijous, 5 de maig del 2011
Fotos del Camino Primitivo
Fotos del camí primitiu
Sortint d'Oviedo ja trobavem aquests camps verds
Camí empedrat sortint de la localitat de Pedroño
Monestir del Salvador, camí de Salas
Sortint de Tineo
Pujada després de Tineo
Alt de Piedratecha després de Tieno
Bosc camí de Campiello
Un cop passat Campiello, es veu tot el camí que hem recorregut (la carretera)
Zona amb escales per salvar un bon desnivell. Prop de Pola de Allande
Sortint de Peñaseita al matí, camí de l'Alt de Palo
Superat l'Alt de Palo, camí de Berducedo on vam parar a dinar
Sortint de La Mesa, on ens va enganxar una pedregada
Des de les altures, haviem de baixar a l'embassament de Salime per llavors tornar a pujar a Grandas de Salime
Al matí per un camí ple de fulles camí de Galícia
Vista panoràmica a al zona de Peñafuente
Deixant Lugo enrera per una zona empedrada i amb molta pluja sobre nostre
La penúltima etapa camí de Pedrouzo. La zona estava molt enfangada
Última etapa camí de Santiago
Per fi Santiago de Compostela. La catedral des de l'Alamedadimecres, 4 de maig del 2011
Camí Primitiu Oviedo - Santiago de Compostela
He tornat al camí de Santiago. Aquest cop he deixat de banda el camí francés i hem triat el "Camino Primitivo".
El camí primitiu, és el que uneix les ciutats d'Oviedo i Santiago de Compostela, passant per l'interior d'Asturies i entrant a Galicia, per la provincia de Lugo on també passa per la capital de la provincia, per acabar unint-se al camí francés a la localitat de Melide.
És un camí amb desnivells molt considerables i si bé la guia ens marcava 13 etapes, nosaltres no anavem sobrats de dies i vam haver de fer-lo en només 10 dies. Tant bon punt vam acabar la primera etapa i demanant informació d'albergs, a un hospitaler que vam trobar a San Juan de Villapañada; ens va dir que era impossible fer aquest camí amb 10 dies. A mi això em va motivar i a més de que només teniem 10 dies per fer-lo, volia demostrar-me a mi mateix i a aquest senyor que nosaltres erem capaços de fer-ho.
El paissatge ja ens va agradar al mateix moment que vam deixar enrera la ciutat d'Oviedo. El camí s'endinçava en un terreny amb desnivells i amb prats verds a banda i banda. La primera etapa va anar prou bé i després de fer un bon dinar a la localitat de Peñaflor, vam seguir caminant i ens vam haver de desviar uns 700 metres fins arribar a un alberg que hi ha a San Juan de Villapañada. Un poblet petit on no hi ha bar ni botiga; res. Vam haver de menjar el que haviem comprat moments abans a Grado, un dels pobles més grans d'aquest camí.
El segon dia començava prometedor. Vam haver de desfer un trocet de camí, per tornar al camí original i començar la jornada amb una forta pendent que ens portava fins a l'alt de El Fresno. A partir d'aquí una baixada molt pronunciada per acabar dinant a la localitat de Salas. Era hora de dinar i només haviem fet mitja etapa, uns 20 km. De cares a la tarda ens en quedaven 20 més fins arribar a Tineo. Els primers 10 es van fer prou bé, però arribats a Bodenaya, vam començar a pujar i baixar trams de camí i allunant-nos de la carretera que ens portava a Tineo. La veritat és que els últims km del dia van ser durs i eterns. No arribavem mai, i a més amb el dubte de si seguiem el camí correcte o si ens haviem equivocat.
Vam sortir de Tieno entre 8 i 9 del matí; quan alguns dels joves del poble seguien la festa al bar del poble. La sortida també va ser impresionant. Vam anar deixant Tineo enrera i per sota nostre una inmensa boira cobria tota la vall. Per sobre, cel totalment blau i nosaltres anavem pujant un bon desnivell per trobar-nos a dalt de tot amb uns generadors heòlics. Llavors baixant, vam començar a patir fisicament. Les primeres ampolles es van fer notar als peus de l'Arantxa. L'asfalt i el sol no ajudaven gens a que el dolor anés a menys. Així que quan vam parar a dinar; es va curar les ampolles amb agulla, fil i una mica de betadine. A la tarda vam seguir caminant 10 km més fins a Peñaseita. L'últim tram també varen ser 3 km d'ascens continuu fins arribar a l'alberg.
Va ser una sort fer nit a aquest alberg perquè l'etapa que ens esperava avui era dura; molt dura. Vam començar caminant uns 5 km en els que haviem de fer 500 m de desnivell. Un cop a dalt el Port de Palo, vam anar caminant per un terreny sinuós fins arribar a Berducedo; on voliem dinar. Però allà vam tenir mala sort. El restaurant que recomanava la gent que anavem trobant, tenia tancat els dilluns. Així que ens vam haver d'espavilar i vam anar a parar a una botiga - bar, on una senyora molt amable ens va preparar un plat de macarrons i una amanida de tomata. Sort que l'Arantxa va demanar pasta, que si no haguessim hagut de seguir caminant amb un entrepà a l'estomac i sincerament, hagués sigut del tot impossible arribar fins a Grandas de Salime. Des de l'hora de dinar fins a Grandas, vam caminar 5 o 6 hores més. Primer per arribar fins a La Mesa, on ens va enganxar una tempesta. No vam tenir temps de posar-nos els ponxos que ja anavem xops com ànecs. A més a mi em va començar a fer mal el tendó d'aquiles del peu dret i no sabia fins a quin punt podria seguir aguantant. El que teniem per davant des de La Mesa era una pujada sinuosa fins tornar a la màxima altura del dia i llavors un descens de 6 km en els que baixavem 800 m de desnivell fins a l'Embalse de Salime. Un cop a l'embassament, vam haver d'agafar una carretera on ens esperaven 7 km més amb una forta ascenció de 400 m de desnivell. Aquí si que no ens ho vam pensar, vam anar a un hostal i vam dormir com reis. Això si, amb les primeres lesions en els nostres músculs i peus.
Des de Grandas de Salime vam sortir per pujar al "Alto del Acebo". Un fort desnivell per carretera i camins, que ens van portar a Galicia. La sort és que un cop vam haver fet aquest tram, el camí era sinuós però no era dificultós. Així que a 8 km d'acabar l'etapa vam parar a dinar en un restaurant i vam arribar a Fonfría a les 5 per comprar menjar per poder sopar a l'alberg de Padrón, que és on voliem fer nit.
Aquí a Padrón una mensió especial, per una secta que hi havia. Un grup de gent que s'havia fet seu l'alberg i no tenien ni el més mínim mirament per la resta de gent que ens hi allotjavem. Cantaven fins cap a les 11 de la nit. El mòvil sonant a les 2 de la matinada... en fi, molt desagradable.
Al matí següent per no trobar-nos amb aquesta gent vam marxar ràpid i aviat perquè ens tornav a esperar una etapa llarga. Pujant la pimera muntanya de la jornada vam tenir unes vistes impresionants. Vam anar prou ràpid i vam poder dinar a Cádavo Baleira. La mala sort ens va tornar a acompanyar perquè just el moment que vam sortir del restaurant on vam dinar, ens va enganxar un altre fort ruxat. Ens vam aixuplugar sota els balcons de la plaça i llavors pensant que s'havia acabat la pluja vam continuar caminant. Encara no haviem fet ni cinc minuts que ens va tornar a enganxar i ens vam tornar a aixuplugar a la porta d'una casa. Això si, acompanyats d'un gos podent que no ens deixava en pau. Per sort si que va parar de ploure i vam poder arribar a Castroverde. Un poble sense alberg, però ja el dia abans haviem pogut contactar amb un hostal. No sé si està bé queixar-se, però a part de que la senyora de l'hostal era desconfiada, i molt desagradable, el plat de dutxa no tenia mampara ni tampoc cortina, així que ja podeu imaginar com va quedar el bany de l'habitació.
Sortint de Castroverde ens esperava l'etapa més llarga del nostre camí. També l'etapa amb la que ja ens posavem al dia amb la guia i aconseguiem retallar les 3 etapes que ens faltaven. Vam tenir bon dia fins a Lugo on vam dinar, però a la tarda ens esperaven més de 20 km, en alguns moments sota la pluja i per acabar a San Román de Retorta on ens va venir a buscar un home amb cotxe, per portar-nos fins el seu hostal. A l'alberg de San Róman ja no hi havia lloc. Aquest era l'inconvenient que vam trobar algun dia. Al fer etapes tan llargues ens trobabem que la gent que havia fet menys km ens prenia el lloc per dormir.
Ja som divendres Sant i ens queden 3 dies per arribar a Santiago. Arribarem a Melide i pujarem per última vegada a una muntanya on ens trobarem una generadors heòlics. També va ser una etapa dura. La pluja no ens va abandonar en cap moment i per repassar-ho també vam haver de suportar a una mala hospitalera de l'alberg de As Seixas, que no ens va tractar gens bé al arribar a l'alberg perquè deia que li embrutiriem tot. En aquell moment ja anaven arribant peregrins que es volien quedar a dormir allà, però nosaltres voliem fer 14 km més fins arribar a Melide i aquí en aquest alberg només voliem esmorzar. Al final ho vam aconseguir. A Melide vam poder descansar tota la tarda i al vespre vam poder degustar el Pulpo a Feira que fan a la Pulperia Garnatxa. Bonissimmmm!!!!
Penúltima etapa. Caminar pel camí francés a part de que s'ens acabava la tranquilitat de caminar sols tota la jornada, significava alleugerir el terreny i poder fer les etapes sense parar per dinar. Els km s'anaven sumant als notres peus gairebé sense adonar-nos i vam arribar a Pedrouzo poc després de l'hora de dinar. Així que encara vam poder anar a un bar i menjar-nos un menú.
Última etapa. Vam sortir de fosc perquè el nostre objectiu era arribar a Santiago abans de la misa del Peregrino. No per creients, que no ho som, però si per poder veure el botafumeiro i escoltar quan el capellà va donant la benvinguda a tots els peregrins que han arribat a la Catedral. L'arribada va ser emocionant. Jo ja ho havia experimentat, però sincerament va ser al.lucinant arribar als carrers de darrera la catedral i poc després sentir la gaita que et dona la benvinguda a la plaça de l'Obradoiro. Molt emocionant. No vam poder reprimir les llagrimes. Haviem arribat a Santiago i ho vam fer amb 10 dies. No era un repte, però ho voliem fer i ho vam aconseguir.
A Santiago vam menjar-nos una mariscada més que merescuda i el dilluns vam anar a fer les compres; empanada de pop, tarta de Santiago, samarreta, imans...
Ús recomano als que ús passeu per aquí que si ús agrada caminar, no dubteu de fer aquest camí. Molt més maco i molt més tranquil que el camí francés.
Enllaços al bloc, relacionats amb el meu camí primitiu.
Fotos el camí
Resum quilomètric
El camí primitiu, és el que uneix les ciutats d'Oviedo i Santiago de Compostela, passant per l'interior d'Asturies i entrant a Galicia, per la provincia de Lugo on també passa per la capital de la provincia, per acabar unint-se al camí francés a la localitat de Melide.
És un camí amb desnivells molt considerables i si bé la guia ens marcava 13 etapes, nosaltres no anavem sobrats de dies i vam haver de fer-lo en només 10 dies. Tant bon punt vam acabar la primera etapa i demanant informació d'albergs, a un hospitaler que vam trobar a San Juan de Villapañada; ens va dir que era impossible fer aquest camí amb 10 dies. A mi això em va motivar i a més de que només teniem 10 dies per fer-lo, volia demostrar-me a mi mateix i a aquest senyor que nosaltres erem capaços de fer-ho.
El paissatge ja ens va agradar al mateix moment que vam deixar enrera la ciutat d'Oviedo. El camí s'endinçava en un terreny amb desnivells i amb prats verds a banda i banda. La primera etapa va anar prou bé i després de fer un bon dinar a la localitat de Peñaflor, vam seguir caminant i ens vam haver de desviar uns 700 metres fins arribar a un alberg que hi ha a San Juan de Villapañada. Un poblet petit on no hi ha bar ni botiga; res. Vam haver de menjar el que haviem comprat moments abans a Grado, un dels pobles més grans d'aquest camí.
El segon dia començava prometedor. Vam haver de desfer un trocet de camí, per tornar al camí original i començar la jornada amb una forta pendent que ens portava fins a l'alt de El Fresno. A partir d'aquí una baixada molt pronunciada per acabar dinant a la localitat de Salas. Era hora de dinar i només haviem fet mitja etapa, uns 20 km. De cares a la tarda ens en quedaven 20 més fins arribar a Tineo. Els primers 10 es van fer prou bé, però arribats a Bodenaya, vam començar a pujar i baixar trams de camí i allunant-nos de la carretera que ens portava a Tineo. La veritat és que els últims km del dia van ser durs i eterns. No arribavem mai, i a més amb el dubte de si seguiem el camí correcte o si ens haviem equivocat.
Vam sortir de Tieno entre 8 i 9 del matí; quan alguns dels joves del poble seguien la festa al bar del poble. La sortida també va ser impresionant. Vam anar deixant Tineo enrera i per sota nostre una inmensa boira cobria tota la vall. Per sobre, cel totalment blau i nosaltres anavem pujant un bon desnivell per trobar-nos a dalt de tot amb uns generadors heòlics. Llavors baixant, vam començar a patir fisicament. Les primeres ampolles es van fer notar als peus de l'Arantxa. L'asfalt i el sol no ajudaven gens a que el dolor anés a menys. Així que quan vam parar a dinar; es va curar les ampolles amb agulla, fil i una mica de betadine. A la tarda vam seguir caminant 10 km més fins a Peñaseita. L'últim tram també varen ser 3 km d'ascens continuu fins arribar a l'alberg.
Va ser una sort fer nit a aquest alberg perquè l'etapa que ens esperava avui era dura; molt dura. Vam començar caminant uns 5 km en els que haviem de fer 500 m de desnivell. Un cop a dalt el Port de Palo, vam anar caminant per un terreny sinuós fins arribar a Berducedo; on voliem dinar. Però allà vam tenir mala sort. El restaurant que recomanava la gent que anavem trobant, tenia tancat els dilluns. Així que ens vam haver d'espavilar i vam anar a parar a una botiga - bar, on una senyora molt amable ens va preparar un plat de macarrons i una amanida de tomata. Sort que l'Arantxa va demanar pasta, que si no haguessim hagut de seguir caminant amb un entrepà a l'estomac i sincerament, hagués sigut del tot impossible arribar fins a Grandas de Salime. Des de l'hora de dinar fins a Grandas, vam caminar 5 o 6 hores més. Primer per arribar fins a La Mesa, on ens va enganxar una tempesta. No vam tenir temps de posar-nos els ponxos que ja anavem xops com ànecs. A més a mi em va començar a fer mal el tendó d'aquiles del peu dret i no sabia fins a quin punt podria seguir aguantant. El que teniem per davant des de La Mesa era una pujada sinuosa fins tornar a la màxima altura del dia i llavors un descens de 6 km en els que baixavem 800 m de desnivell fins a l'Embalse de Salime. Un cop a l'embassament, vam haver d'agafar una carretera on ens esperaven 7 km més amb una forta ascenció de 400 m de desnivell. Aquí si que no ens ho vam pensar, vam anar a un hostal i vam dormir com reis. Això si, amb les primeres lesions en els nostres músculs i peus.
Des de Grandas de Salime vam sortir per pujar al "Alto del Acebo". Un fort desnivell per carretera i camins, que ens van portar a Galicia. La sort és que un cop vam haver fet aquest tram, el camí era sinuós però no era dificultós. Així que a 8 km d'acabar l'etapa vam parar a dinar en un restaurant i vam arribar a Fonfría a les 5 per comprar menjar per poder sopar a l'alberg de Padrón, que és on voliem fer nit.
Aquí a Padrón una mensió especial, per una secta que hi havia. Un grup de gent que s'havia fet seu l'alberg i no tenien ni el més mínim mirament per la resta de gent que ens hi allotjavem. Cantaven fins cap a les 11 de la nit. El mòvil sonant a les 2 de la matinada... en fi, molt desagradable.
Al matí següent per no trobar-nos amb aquesta gent vam marxar ràpid i aviat perquè ens tornav a esperar una etapa llarga. Pujant la pimera muntanya de la jornada vam tenir unes vistes impresionants. Vam anar prou ràpid i vam poder dinar a Cádavo Baleira. La mala sort ens va tornar a acompanyar perquè just el moment que vam sortir del restaurant on vam dinar, ens va enganxar un altre fort ruxat. Ens vam aixuplugar sota els balcons de la plaça i llavors pensant que s'havia acabat la pluja vam continuar caminant. Encara no haviem fet ni cinc minuts que ens va tornar a enganxar i ens vam tornar a aixuplugar a la porta d'una casa. Això si, acompanyats d'un gos podent que no ens deixava en pau. Per sort si que va parar de ploure i vam poder arribar a Castroverde. Un poble sense alberg, però ja el dia abans haviem pogut contactar amb un hostal. No sé si està bé queixar-se, però a part de que la senyora de l'hostal era desconfiada, i molt desagradable, el plat de dutxa no tenia mampara ni tampoc cortina, així que ja podeu imaginar com va quedar el bany de l'habitació.
Sortint de Castroverde ens esperava l'etapa més llarga del nostre camí. També l'etapa amb la que ja ens posavem al dia amb la guia i aconseguiem retallar les 3 etapes que ens faltaven. Vam tenir bon dia fins a Lugo on vam dinar, però a la tarda ens esperaven més de 20 km, en alguns moments sota la pluja i per acabar a San Román de Retorta on ens va venir a buscar un home amb cotxe, per portar-nos fins el seu hostal. A l'alberg de San Róman ja no hi havia lloc. Aquest era l'inconvenient que vam trobar algun dia. Al fer etapes tan llargues ens trobabem que la gent que havia fet menys km ens prenia el lloc per dormir.
Ja som divendres Sant i ens queden 3 dies per arribar a Santiago. Arribarem a Melide i pujarem per última vegada a una muntanya on ens trobarem una generadors heòlics. També va ser una etapa dura. La pluja no ens va abandonar en cap moment i per repassar-ho també vam haver de suportar a una mala hospitalera de l'alberg de As Seixas, que no ens va tractar gens bé al arribar a l'alberg perquè deia que li embrutiriem tot. En aquell moment ja anaven arribant peregrins que es volien quedar a dormir allà, però nosaltres voliem fer 14 km més fins arribar a Melide i aquí en aquest alberg només voliem esmorzar. Al final ho vam aconseguir. A Melide vam poder descansar tota la tarda i al vespre vam poder degustar el Pulpo a Feira que fan a la Pulperia Garnatxa. Bonissimmmm!!!!
Penúltima etapa. Caminar pel camí francés a part de que s'ens acabava la tranquilitat de caminar sols tota la jornada, significava alleugerir el terreny i poder fer les etapes sense parar per dinar. Els km s'anaven sumant als notres peus gairebé sense adonar-nos i vam arribar a Pedrouzo poc després de l'hora de dinar. Així que encara vam poder anar a un bar i menjar-nos un menú.
Última etapa. Vam sortir de fosc perquè el nostre objectiu era arribar a Santiago abans de la misa del Peregrino. No per creients, que no ho som, però si per poder veure el botafumeiro i escoltar quan el capellà va donant la benvinguda a tots els peregrins que han arribat a la Catedral. L'arribada va ser emocionant. Jo ja ho havia experimentat, però sincerament va ser al.lucinant arribar als carrers de darrera la catedral i poc després sentir la gaita que et dona la benvinguda a la plaça de l'Obradoiro. Molt emocionant. No vam poder reprimir les llagrimes. Haviem arribat a Santiago i ho vam fer amb 10 dies. No era un repte, però ho voliem fer i ho vam aconseguir.
A Santiago vam menjar-nos una mariscada més que merescuda i el dilluns vam anar a fer les compres; empanada de pop, tarta de Santiago, samarreta, imans...
Ús recomano als que ús passeu per aquí que si ús agrada caminar, no dubteu de fer aquest camí. Molt més maco i molt més tranquil que el camí francés.
Enllaços al bloc, relacionats amb el meu camí primitiu.
Fotos el camí
Resum quilomètric
dissabte, 12 de febrer del 2011
Mitja marató de Granollers
Després d'estar entrenant durant 4 mesos va arribar el dia de la mitja marató. No havia fet mai una cursa tant llarga i no sabia com em podia trobar fisicament.
Feia tres setmanes m'havia provat a la Cursa Mar i Murtra de Blanes i la veritat és que em va anar molt bé, però en aquest moment de la Mitja de Granollers, el meu estat de forma havia baixat considerablement.
A les últimes setmanes, potser perquè anava passat de forma, em vaig començar a sentir malament en alguna cursa d'orientació que havia fet. Les cames i l'esquena em feien mal i en cap moment em sentia prou a gust entrenant.
Per rematar-ho aquesta última setmana abans de la mitja vaig estar amb febre i també amb la passa de la panxa, vòmits...
El diumenge em vaig aixecar i amb un amic vam anar cap a Granollers. Va ser una llàstima perquè erem 4 els que haviem pagat la inscripció, però un per culpa d'una lesió al genoll, i una altra per culpa de la panxa, no van poder venir.
Des del primer moment em vaig sentir molt bé. A Granollers abans de la prova ja vam fer cap a 4 km d'escalfament per preparar la prova.
La sortida es donava en tres fases. Una primera pels professionals a les 10:50, la segona als participants amb els dorsals del 300 al 4500 a les 10:55 i els restants a les 11:00.
Tot i aixó només hi va haver dues sortides i quan a les 10:59 arribavem a la linia de sortida ens van dir que ja es podia sortir. Això no em va anar massa bé perquè vaig trobar molts corredors amb un ritme molt més baix que el meu davant meu. Una aglomeració de gent important a tots els carrers o la carretera per on passava la mitja. Tota l'estona havia d'anar fent canvis de ritme per poder passar a alguns corredors o per esquivar-ne d'altres.
Al pas pel km 5 ja anava prou bé. Amb un temps de 21:48 min. Tenint en compte que la cursa de 5 km a Lloret de Mar la vaig fer amb poc més de 20 minuts, i que ara encara m'en quedavan més de 16, estava content perquè em sentia bé.
Al pas pels 10 km, igual. 45 min i amb bones sensacions tot i que començava la pujada d'arribada a La Garriga.
A partir de llavors el terreny ja es va anar tornant més planer tot i que hi va haver un parell de repetxons a la carretera que ens havia de portar fins a Les Franqueses primer i més tard a Granollers.
Km 15. 1:06:59 seguia aguantant un bon ritme.
Km 20. 1:28:52. A partir d'aquí afrontava el meu últim km i encara amb forces a les cames, així que vaig donar tot el que em quedava i vaig fer un últim km a un ritme de 3:52 min.
Al final vaig quedar el 1235 classificat, d'un total de 7800 corredors. Amb un temps total de 1:33:23 i amb un parcial de 4:24 cada km.
Molt content d'haver acabat aquesta mitja amb aquest temps, però sabent que si aquesta cursa s'hagués disputat tres setmanes abans, el meu registre hagués estat millor.
Ara faig tres setmanes de repós i llavors ens tornarem a calçar les espardenyes i prepararé la Mitja de Madrid el dia 3 d'abril.
La frase que em va cridar l'atenció en aquesta cursa i que em va donar ales en un moment on les forces em començaven a fallar va ser "El dolor és passatger, l'orgull és per sempre". Estava escrita a la samarreta d'un altre corredor.
Feia tres setmanes m'havia provat a la Cursa Mar i Murtra de Blanes i la veritat és que em va anar molt bé, però en aquest moment de la Mitja de Granollers, el meu estat de forma havia baixat considerablement.
A les últimes setmanes, potser perquè anava passat de forma, em vaig començar a sentir malament en alguna cursa d'orientació que havia fet. Les cames i l'esquena em feien mal i en cap moment em sentia prou a gust entrenant.
Per rematar-ho aquesta última setmana abans de la mitja vaig estar amb febre i també amb la passa de la panxa, vòmits...
El diumenge em vaig aixecar i amb un amic vam anar cap a Granollers. Va ser una llàstima perquè erem 4 els que haviem pagat la inscripció, però un per culpa d'una lesió al genoll, i una altra per culpa de la panxa, no van poder venir.
Des del primer moment em vaig sentir molt bé. A Granollers abans de la prova ja vam fer cap a 4 km d'escalfament per preparar la prova.
La sortida es donava en tres fases. Una primera pels professionals a les 10:50, la segona als participants amb els dorsals del 300 al 4500 a les 10:55 i els restants a les 11:00.
Tot i aixó només hi va haver dues sortides i quan a les 10:59 arribavem a la linia de sortida ens van dir que ja es podia sortir. Això no em va anar massa bé perquè vaig trobar molts corredors amb un ritme molt més baix que el meu davant meu. Una aglomeració de gent important a tots els carrers o la carretera per on passava la mitja. Tota l'estona havia d'anar fent canvis de ritme per poder passar a alguns corredors o per esquivar-ne d'altres.
Al pas pel km 5 ja anava prou bé. Amb un temps de 21:48 min. Tenint en compte que la cursa de 5 km a Lloret de Mar la vaig fer amb poc més de 20 minuts, i que ara encara m'en quedavan més de 16, estava content perquè em sentia bé.
Al pas pels 10 km, igual. 45 min i amb bones sensacions tot i que començava la pujada d'arribada a La Garriga.
A partir de llavors el terreny ja es va anar tornant més planer tot i que hi va haver un parell de repetxons a la carretera que ens havia de portar fins a Les Franqueses primer i més tard a Granollers.
Km 15. 1:06:59 seguia aguantant un bon ritme.
Km 20. 1:28:52. A partir d'aquí afrontava el meu últim km i encara amb forces a les cames, així que vaig donar tot el que em quedava i vaig fer un últim km a un ritme de 3:52 min.
Al final vaig quedar el 1235 classificat, d'un total de 7800 corredors. Amb un temps total de 1:33:23 i amb un parcial de 4:24 cada km.
Molt content d'haver acabat aquesta mitja amb aquest temps, però sabent que si aquesta cursa s'hagués disputat tres setmanes abans, el meu registre hagués estat millor.
Ara faig tres setmanes de repós i llavors ens tornarem a calçar les espardenyes i prepararé la Mitja de Madrid el dia 3 d'abril.
La frase que em va cridar l'atenció en aquesta cursa i que em va donar ales en un moment on les forces em començaven a fallar va ser "El dolor és passatger, l'orgull és per sempre". Estava escrita a la samarreta d'un altre corredor.
dimarts, 25 de gener del 2011
The Wild Boar Rogaining 2011 L'Espluga Calva
Rogaining.
Cursa d'orientació per equips de 2 a 5 persones, de llarga durada i amb un mapa de terreny molt més gran que una cursa d'orientació normal. El nostre equip (Aligots Tramuntana) vam fer la de 6 hores. No obstant també hi havia la modalitat de cursa de 24 hores, on una bona colla de valents hi van participar. Tot això saben que la nit de dissabte a diumenge va ser la més freda del que portem d'hivern.
El dissabte passat es va disputar a la comarca de Les Garrigues, la Rogaining de l'Espluga Calva.
Els moments previs a la sortida els passem a la plaça del poble que és on hi ha instalada la sortida. Quinze minuts abans de que es doni la sortida podem recollir els nostres mapes i començar a perfilar el nostre recorregut. Amb en Marc; el meu company d'equip, marquem unes quantes fites per començar la cursa i començar a perfilar un recorregut. Més tard quan ja hagin passat un parell d'hores i haguem fet aquestes fites, serà el moment de tornar a mirar les diferents possiblitats que ens dona el mapa i decidir cap a quines fites seguim la cursa.
Cal dir que des d'un bon principi no em vaig sentir massa bé fisicament. No sé què és el que em passava però tot i correr a un ritme molt i molt baix les cames no em seguien. Notava dolor a les cames una mica a la part baixa de l'esquena, però vam anar fent tot i que el ritme era molt baix. Pensava que això seria el principi, però mica en mica i tot i que havia anat menjant alguna barreta energética la cosa anava a pitjor i cada cop em sentia més fluix i amb menys forces. Arribades les dues hores de cursa ja no podia més. Sincerament pensava que m'hauria de retirar perquè veia impossible aguanatar 4 hores més.
Tot i això vaig anar seguint, tot deixant el timó i l'atac a les fites a n'en Marc. Per sort passada una estona em va passar aquest mal moment tot i que encara seguia molt fluix de cames.
Quan portavem unes 3 hores i poc més, i després de marcar la fita 68 situada en un fort pendent de pujada, vam decidir parar un moment en un creuement de camins; seure i menjar una mica. Mai en cap cursa havia parat tanta estona (uns 20 minuts), però aquest dia ho veia necessari perquè així no podia seguir.
Passat aquests 20 minutets vam seguir, però jo no millorava massa. No portava un ritme tant baix com a la segona hora, però no m'acabava de trobar del tot fi. Per fi s'em va encendre la bombeta i passades les 4 hores vaig pendrem un ibuprofeno. Si potser és dopping, però aquí no ho miren i l'ho primer de tot abans que la classificació és la salut. Per sort va fer efecte al cap de mitja hora i va arribar el meu millor moment. M'havia desaparegut el mal estar i em sentia bé, vaig poder correr a un ritme més maco i així afrontar la última hora i mitja de cursa amb ganes de marcar tres o quatre fites que ens quedaven de camí cap a la meta.
Al final, passades les sis de la tarda i amb el Sol que ja ens havia deixat, vam decidir plegar veles i arribar a meta 27 minuts abans de que tanquessin l'arribada. Així també teniem l'esperança que en cas d'empat a punts amb algun altre equip, podriem quedar davant d'ells pel fet d'haver acabat la cursa amb menys temps.
Resum de la cursa:
Posició 41 de 140 equips
Posició 24 de 52 equips en la categoria d'homes
15 fites marcades
Un recorregut de 31 km
Mirant els resultats és per estar molt content, però sabem que a la propera encara podem quedar molt millor si la salut no ens juga una altra mala passada.
Cursa d'orientació per equips de 2 a 5 persones, de llarga durada i amb un mapa de terreny molt més gran que una cursa d'orientació normal. El nostre equip (Aligots Tramuntana) vam fer la de 6 hores. No obstant també hi havia la modalitat de cursa de 24 hores, on una bona colla de valents hi van participar. Tot això saben que la nit de dissabte a diumenge va ser la més freda del que portem d'hivern.
El dissabte passat es va disputar a la comarca de Les Garrigues, la Rogaining de l'Espluga Calva.
Els moments previs a la sortida els passem a la plaça del poble que és on hi ha instalada la sortida. Quinze minuts abans de que es doni la sortida podem recollir els nostres mapes i començar a perfilar el nostre recorregut. Amb en Marc; el meu company d'equip, marquem unes quantes fites per començar la cursa i començar a perfilar un recorregut. Més tard quan ja hagin passat un parell d'hores i haguem fet aquestes fites, serà el moment de tornar a mirar les diferents possiblitats que ens dona el mapa i decidir cap a quines fites seguim la cursa.
Cal dir que des d'un bon principi no em vaig sentir massa bé fisicament. No sé què és el que em passava però tot i correr a un ritme molt i molt baix les cames no em seguien. Notava dolor a les cames una mica a la part baixa de l'esquena, però vam anar fent tot i que el ritme era molt baix. Pensava que això seria el principi, però mica en mica i tot i que havia anat menjant alguna barreta energética la cosa anava a pitjor i cada cop em sentia més fluix i amb menys forces. Arribades les dues hores de cursa ja no podia més. Sincerament pensava que m'hauria de retirar perquè veia impossible aguanatar 4 hores més.
Tot i això vaig anar seguint, tot deixant el timó i l'atac a les fites a n'en Marc. Per sort passada una estona em va passar aquest mal moment tot i que encara seguia molt fluix de cames.
Quan portavem unes 3 hores i poc més, i després de marcar la fita 68 situada en un fort pendent de pujada, vam decidir parar un moment en un creuement de camins; seure i menjar una mica. Mai en cap cursa havia parat tanta estona (uns 20 minuts), però aquest dia ho veia necessari perquè així no podia seguir.
Passat aquests 20 minutets vam seguir, però jo no millorava massa. No portava un ritme tant baix com a la segona hora, però no m'acabava de trobar del tot fi. Per fi s'em va encendre la bombeta i passades les 4 hores vaig pendrem un ibuprofeno. Si potser és dopping, però aquí no ho miren i l'ho primer de tot abans que la classificació és la salut. Per sort va fer efecte al cap de mitja hora i va arribar el meu millor moment. M'havia desaparegut el mal estar i em sentia bé, vaig poder correr a un ritme més maco i així afrontar la última hora i mitja de cursa amb ganes de marcar tres o quatre fites que ens quedaven de camí cap a la meta.
Al final, passades les sis de la tarda i amb el Sol que ja ens havia deixat, vam decidir plegar veles i arribar a meta 27 minuts abans de que tanquessin l'arribada. Així també teniem l'esperança que en cas d'empat a punts amb algun altre equip, podriem quedar davant d'ells pel fet d'haver acabat la cursa amb menys temps.
Resum de la cursa:
Posició 41 de 140 equips
Posició 24 de 52 equips en la categoria d'homes
15 fites marcades
Un recorregut de 31 km
Mirant els resultats és per estar molt content, però sabem que a la propera encara podem quedar molt millor si la salut no ens juga una altra mala passada.
diumenge, 16 de gener del 2011
Cursa Mar i Murtra a Blanes
Aquest matí he completat un nou objectiu, fer una cursa de 20 km. Ha sigut la Mar i Murtra de Blanes, una cursa bastant trencacames a partir del km 10 fins el 15.
En principi havia de ser un entrenament de cares a la "Mitja Marató de Granollers" que es celebrarà el proper dia 6 de febrer; però un cop començo a correr no poso fre a les meves sensacions i he donat quasi tot el que tinc.
He començat força fort, al costat d'en Casas, i hem anat fent fins al km 4, amb ritmes per sota dels 4:30 el km. Llavors com que he vist que seria impossible per mi seguir aquest ritme, m'he anat quedant una mica enrera fins a trobar el meu ritme; això si sempre al voltant dels 4:30.
Quan més comode m'he trobat ha sigut a partir del km 10; just quan ha començat el tram més dur de la cursa. A mi les pujades no em fan por i he anat trobant un ritme força bo, durant els kms de pujada fins arribar al km 15. Llavors una mica més de trencacames, per afrontar finalment els últims 3 km amb desnivell de baixada.
He acabat molt content perquè m'he trobat molt bé fisicament i a part he fet molt bon temps. Amb el gps m'ha sortit una distància de 19,710 km amb un temsp de 1:29:32 i una mitja per km de 4:33 min.
Ja només queden tres setmanes i faré la meva primera mitja marató.
dissabte, 1 de gener del 2011
Sant Silvestre de Girona 2010
No podia acabar l'any d'una altra manera que fent una cursa l'últim dia.
Ha sigut la Sant Silvestre de Girona. Una cursa de 5 km 300 m i que he fet amb un temps de 21:01. Un ritme de 3:59min el km.
Estic molt content del resultat aconseguit, tot i que he empitjorat 16 segons respecte l'any passat. Les sensacions han sigut bonissimes i es nota que l'entrenament que estic fent cada setmana dona els seus fruits.
Poder correr pels carrers de Girona aquest dia és genial. Plaça Independència, Carrer Santa Clara, Plaça del Vi... tots plens de gent animant i on sembla que els peus vagin sols.
Espero que aquest any pugui complir els meus objectius i a més de l'orientació, poder tornar a fer l'Olla de Núria, alguna mitja marató (m'estreno el 6-2-11 a Granollers), i moltes més marxes i curses per les comarques gironines.
Em motiva correr i m'agrada estar en forma.
Molt bon any a tots!!!!
Resultats en aquest enllaç. El 138 de 1102. Així que molt content.
www.girona.cat/esports/documents/resenrribadagirona2010
Ha sigut la Sant Silvestre de Girona. Una cursa de 5 km 300 m i que he fet amb un temps de 21:01. Un ritme de 3:59min el km.
Estic molt content del resultat aconseguit, tot i que he empitjorat 16 segons respecte l'any passat. Les sensacions han sigut bonissimes i es nota que l'entrenament que estic fent cada setmana dona els seus fruits.
Poder correr pels carrers de Girona aquest dia és genial. Plaça Independència, Carrer Santa Clara, Plaça del Vi... tots plens de gent animant i on sembla que els peus vagin sols.
Espero que aquest any pugui complir els meus objectius i a més de l'orientació, poder tornar a fer l'Olla de Núria, alguna mitja marató (m'estreno el 6-2-11 a Granollers), i moltes més marxes i curses per les comarques gironines.
Em motiva correr i m'agrada estar en forma.
Molt bon any a tots!!!!
Resultats en aquest enllaç. El 138 de 1102. Així que molt content.
www.girona.cat/esports/documents/resenrribadagirona2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)