Han sigut dos mesos i mig d’entrenamnets, algun de sol, amb l’Arantxa i altra gent amb qui he pogut sortir, però sobretot de sortides amb els amics de sempre, els de fa anys, els que m’emportaré després de viure tota una vida.
La vida ens porta a cada un cap a un camí i a vegades sense voler o sense adonar-te’n te’n vas distanciant. Doncs bé, gràcies a la idea d’en Carles que és un líder, aquest parèntesis d’uns quants anys només interromput per alguna paella a casa d’un altre gran, l’Enric, home de poques paraules, el meu company a la majoria de soritdes d’aquests mesos i sempre a punt pel que li proposin, hem aconseguit anar-nos veient. Ep, perquè aquest còctel fos perfecte ens falten dos ingredients més. En Xavier, molt bona persona, amb bon cor, ara mateix viu un moment una mica embolicat però ha posat el seu gra de sorra perquè això funcionés. I en Josep, un gran, sempre a punt per posar humor a qualsevol moment, amb una fortalesa física que ens ha fet arribar on no podiem per nosaltres mateixos. I per acabar, dir d’en Carles que “només” és un líder seria quedar-se curt. Líder, home de cohesió de grup, de fer pinya, com tots, molt bona persona i per últim el nostre director, videos, fotos, muntatges… Un tiu genial.
Bé doncs després d’aquestes mesos de sortides amb bici plegats va arribar el gran dia, el dia de l’objectiu, el dia de l’Oncogravel.
Va ser ahir. Estàvem a punt, tots amb molt d’entreno a les cames; eh, que sí Xavier? Ens vam plantar de bon matí a Palamós esperant la pluja que es pronositicava i que havia d’acompanyar-nos durant tot el recorregut. Per sort ni una gota en tot el dia.
El tram 1 va començar tant bon punt van donar la sortida i vam enfilar cap a Puig Cargol per després d’un seguit de puja i baixa vam arribar als arcs de Calella (espectacular), Llafranc i Tamariu fins arribar a Esclanyà amb un pas per mig el poble molt maco. Final d’aquest primer tram a Palafrugell. Tram molt trencacames, potser amb massa velocitat (anàvem 10ens), però què coi, estàvem forts i ens sentiem valents; ho som! Aquí vam aprofitar l’avituallament per carregar energia: fruita, fruits secs… per poder seguir pedalant amb l’alegria que ho havíem fet fins aquell moment.
El tram 2 anava des de Palafrugell fins a Torroella. Tram practicament planer. Palafrugell, Llofriu. Torrent, Sant Feliu de Boada amb bucle inclós per un parell de camins, Fontclara, carretera de Fontanilles cap als arrossars, Mas Pla, mota del Riu Ter; aquí va començar el meu para i segueix per culpa de la bufeta, no feia dia per suar (almenys en el meu cas) i tot el líquid que vaig veure per algun lloc havia de sortir, fet aquest incis, vam arribar a Torroella. Un tram molt ràpid i arribada a casa, el nostre poble.
El tram 3 va ser una altra història. Com tota prova hi ha d’haver una mica d’èpica. I sí, en aquest punt va arribar. Vam fer un sortida ràpida de Torroella per la mota cap a Verges, però passat Canet, la meva segona parada tècnica (ei no n’enumeraré més que no acabariem) i aquí amb vent de cares ja vaig notar que no era tant fàcil atrapar al grup. Cap problema perquè al final en tot moment anàvem esperant a qui fes falta. Doncs ve arribant a Bellcaire tots plegats, l’Enric va començar a notar dolors a les cames, massa aviat, havia entrenat molt i estava perfecte per fer l’Onco però ahir va ser el dia que van apareixer les rampes als quadriceps que un cop passat Sobrestany i encarar la Transiveriana de la Muntanya Gran van fer acte de presència amb el seu pitjor costat. Per sort després d’estirar musculatura i descansar una mica vam poder seguir cap a la Torre Ponça i l’Estartit on després de creuar per alguns carrers vam arribar a la mota del Riu Ter per tornar cap a Torroella. Havíem tornat a agafar velocitat i sense adonar-nos tornàvem a ser a l’Espai Ter on ens esperaven l’Anna i els nens, la Jordina i en Martí i, la Maria, quan et trobes amb la gent que t’estimes tot és més fàcil.
En el tram 4 som 6 en comptes de 5. El nostre nom ja ho indica, som la Colla dels Sants i “adoptem” a l’Àngel, el cosí d’en Xavier que no pot seguir el ritme del seu equip i amb nosaltres anirà més comode. Aquest tram és un altre cantar. Sortim per la mota del Daró cap a Gualta, afluixem el ritme i encarem cap a Llabià, Pertallada, Canapost, Vulpellac i Fonteta, on aquí sí comença la zona més dura. Ens queda creuar les Gavarres, amb bastant de desnivell de pujada i amb les forces que no són les mateixes de l’inici. Entrant a Fonteta el primer ensurt, a l’Enric li tornen les rampes als quadríceps i ha de baixar de la bici i estirar. És moment d’agafar cadència, pasciència i pedalar cap amunt. Segurament sense l’ajuda d’en Josep, i els ànims de tots plegats hauria sigut més difícil fer tot aquest tram de camí. Més endavant a les primeres rampes de les Gavarres en Xavier que fins ara s’havia preocupat de l’Enric també ho va passar malament, les forces justajaven i sense cap mena de dubte en Carles li va fer costat per ajudar-lo a superar aquest mal moment. Més endavant vaig ser jo qui va pedalar amb ell al costat i junts poder superar aquests moments una mica complicats. Així que vam fer que entre tots arribéssim al punt més alt del recorregut i poder encarar la baixada (que és on jo ho passo més malament) cap a Calonge i Sant Atoni abans d’arribar a Palamós on vam donar per acabada la nostra Oncogravel.
Vam creuar la linia d’arribada tots junts agafats per les espatlles i celebrant aquesta fita. No vaig poder aguantar l’emoció, no només per l’Oncogravel, però sí al pensar el que havíem viscut aquests últims mesos i com la unió i la humilitat de cada un de nosaltres va fer possible que tots 5 arribessim a Palamós. Som un equip, som amics i sincerament això no té preu.
Orgullós de tots nosaltres i d’haver aconseguit aquesta fita.
 |
| Carles |
 |
| Josep |
 |
| Enric |
 |
| Xavier |
 |
| Albert |
Resum en el gràfic de Garmin:
2 comentaris:
Una crònica estupenda! Ets un putu crack en tots els sentits! Content de tenir-te com a amic de sempre i…per sempre! (Carles)
Uau Albert, quina passada de crònica! Des del meu punt de vista privilegiat veient com has trempejat els últims 9 anys de la teva vida (que són els que fa que et conec i et segueixo), amb èpoques d’entrebancs i èpoques glorioses, només tinc el cor ple d’orgull per la persona que ets, per com veus la vida i per com afrontes tots els reptes que et poses per davant. Em fas immensament feliç quan em deixes acompanyar-te en el teu camí, i així compartir trossets de vida per poder seguir veient com creixes i et fas més immens. Endavant i salut!
Publica un comentari a l'entrada