El passat diumenge 15 de març vaig fer la meva primera
marató. La que tant de temps he desitjat i a la que fins ara no he pogut
arribar.
La marató em va anar genial, ja que vaig complir l’objectiu
que m’havia posat. Acabar-la i patir el menys possible.
Abans de posar-me a parlar de la marató, he de fer-ho dels 4
mesos d’entrenaments inacabables, que van començar a mitjan mes de novembre amb
companyia de l’Oscar i la Nandy pels camins de l’Empordà i amb l’Arantxa per
Madrid o Torroella. Des de llavors hi ha hagut dies de tot. Uns primers dos
mesos amb ganes de sortir, amb entrenaments més suaus i amb la vista posada a la Mitja Marató deGranollers. Aquesta cursa havia de ser la que em fes decidir si em considerava
preparat per fer la marató o no. Així que després de sentir-me bé i fer una
gran Mitja, vaig apuntar-me a la marató. En aquest punt va arribar el pitjor.
Un mes de febrer amb molta tramuntana, que juntament amb els entrenaments cada
cop més llargs i amb el meu estat físic on les cames començaven a notar alguna
molèstia van fer que en algun moment em penedís d’haver-me apuntat a la marató.
La pitjor de totes va ser la última setmana, amb molèsties
en el genoll i turmell esquerra, amb poques ganes de sortir a entrenar i amb
molts dubtes de com respondria el meu cos durant la marató. Tenia clar que si
hi havia dolors pararia, no me la volia jugar a fer una cursa que em deixés
parat durant un temps per culpa d’una tendinitis o qualsevol altre lesió
provocada per la marató. Aquests dubtes van fer que anés baixant les meves
expectatives de cares a la marató. Si bé el meu entrenament va ser per fer un
temps de 3:45 h, el que vindria a ser un ritme de 5:20 min/km, vaig decidir
afrontar la cursa amb un ritme més baix 5:30 min/km. Això significaria un temps
final de 3:52 h, però amb més possibilitats d’acabar bé físicament. Com he dit
abans l’objectiu no era per temps, era no patir més del compte i que la
recuperació post marató fos ràpida.
I així vaig arribar al 15
de març. A Barcelona, amb l’Arantxa que em seguiria amb el metro en
diferents punts del recorregut, per donar-me ànims i acompanyar-me en els
últims quilòmetres fins a l’arribada. També amb en David, que tot i que no el
vaig veure el dia de la cursa, ha sigut un bon company de converses maratonianes.
Tots dos fèiem la nostre primera marató a Barcelona i els dubtes eren
compartits. Tots dos ens hem anat animant durant els entrenaments i hem
compartit un parell de curses preparatòries de cares a la marató.
Quan van donar la sortida vaig anar fent amb el ritme que
m’havia proposat de 5:30 min/km. Controlant cada 5 km si el ritme es mantenia.
No m’interessava anar més ràpid ni més lent, sempre i quan el meu cos aguantés.
Com que estava molt mentalitzat que la prova era llarga, a cada punt d’avituallament
vaig agafar aigua i també powerade i més endavant cap al quilòmetre 15 o 20 plàtan i taronja.
 |
| Km 7 Diagonal |
 |
| Km 15 Eixample |
|
| Km 22 Meridiana |
La cursa va anar discorrent amb normalitat. Vaig trobar a
l’Arantxa en el quilòmetre 7, també al quilòmetre 15 i més tard en el 22 quan
ja havia passat la mitja marató. En aquest punt hi va haver un canvi important,
si més no mental. Ja no es tractava de sumar quilòmetres, ara el que feia era
restar els que em quedaven. Em sentia bé i anava directe cap al quilòmetre 28
on sabia que l’Arantxa em tornaria a esperar. Allà, just a Glòries, em va
preguntar com em sentia. La resposta clara i amb un somriure, va ser que bé,
amb el ritme previst i amb unes sensacions boníssimes. Li vaig dir “Ves a Arc
de Triomf, des d’allà acabarem junts”.
 |
| Km 28 Glòries |
Fins a Arc de Triomf, quilòmetre 36 em vaig anar sentint
igual de bé. En aquell punt ja vaig anar trobant gent que caminava, que
s’aturava per poder estirar els músculs de les cames en algun arbre, farola...
Jo en canvi seguia bé i mantenint el meu ritme. Quan vaig trobar a l’Arantxa,
vam dirigir-nos cap a Urquineona que és on l’esperava jo l’any passat, quan va
córrer la seva marató. Des d’allà em coneixia bé el recorregut i un cop
arribats a Plaça Catalunya i sense la necessitat de guardar forces, vaig
començar a pujar el ritme. Portal de l’Àngel amb baixada, Plaça de la Catedral,
Via Laietana i un cop més arran de mar cap a Colon i Drassanes.
Aquests quilòmetres des del 35 fins el 40 van ser els 5 km
més ràpids de la cursa. I ni parlar dels últims 2,195 km fins a meta. Pujant el
Paral·lel, fins i tot avançant corredors
pel carril bici perquè la gran majoria anava més lenta que jo.
Un cop arribar a Plaça d’Espanya i amb l’Arantxa al meu
costat ja només faltava encarar la recta d’arribada, creuar la meta i gaudir
del moment.
Havia complert el meu
objectiu. Acabar la marató amb un temps de 3:48:09 h i el més important de tot,
sense patir i sense lesionar-me. Amb una
segona mitja marató més ràpida que la primera i amb la sensació que no se
m’havia fet llarga. Podria haver-la fet més ràpid? Segurament que si, però també és molt probable que en l’intent d’anar
més ràpid, m’hagués vingut un baixon, m’hagués pogut lesionar o simplement no
l’hagués pogut viure tant plenament i tant alegre com ho vaig fer.
 |
| Creuant la línia d'arribada |
Des d’aquí vull felicitar a en David, on en la seva primera
marató va aconseguir fer un temps de 3:26 h. Un gran temps per un tiu molt
valent! Vaig estar molt content que li sortís tant bé la prova, que la pogués
gaudir amb la seva filla i amb alguns dels seus amics i amigues.
 |
| Després de creuar la meta |
 |
| Satisfacció |
I per últim agrair a tots els que en aquestes últimes
setmanes m’heu escoltat i animat durant les meves converses relacionades amb la marató i els meus dubtes,
Gabi, Joan, Carles, Arantxa, David, família i d’altres companys de feina...
sense vosaltres això no hagués sigut possible.
 |
| Amb la medalla de finisher |
 |
| Resum i parcials de la meva marató |
