divendres, 28 d’abril de 2017

San Francisco


El passat mes de març vam estar una setmana a San Francisco.

-Preguntes.


1.Per què San Francisco? Doncs bé, perquè aquest any havíem d’aprofitar l’estada de l’Arantxa a Texas, per visitar algunes de les ciutats més importants d’Estats Units. L’Arantxa en tenia ganes i tot i que jo era reticent perquè la Costa Oest d’EUA és molt lluny d’aquí, vam decidir anar-hi.

2.Només una setmana a San Francisco? Sí. Això era el que no m’agradava. Sempre he considerat que si volia anar a la Costa Oest dels EUA, hi havia de dedicar un mínim de 15 dies. És molt lluny d’aquí, moltes hores de vol i pensava que els bitllets serien molt cars; en això últim anava errat.

3.I deixo de banda Los Angeles, Las Vegas, Gran Cañon...? Sí. Es pot fer un viatge a la Costa Oest deixant de banda aquests tres llocs que he dit, i tornar molt content de tot el que s’ha fet.

-Previsió d’itinerari.

 

4 nits fora de San Francisco i 4 nits a la ciutat.

Després de mirar a internet i de parlar amb gent que havia estat per allà, tenia clar que volia veure la Big Sur. Una carretera que comença al sur de San Francisaco; a uns 370 km de la ciutat i que volíem fer des de San Simeón  cap al nord fins a Monterey. És una carretera que va resseguint la costa del Pacífic amb diversos Parcs Naturals i altres punts d’interès.

Un cop fet aquest trajecte on volíem dedicar un parell de dies volíem passar cap al Nord de San Francisco, zona de Sausalito, PN Muir Woods, Point Reyes.

Doncs bé tot i que teníem clar el què volíem fer, hi va haver el gran imprevist de que la BIG SUR estava tallada per esllavissades. Així que la raó principal d’haver anat cap al Sur de San Francisco acabava amb una petita decepció. Tocava improvisar una mica i reorganitzar el viatge.


-Itinerari final.

Morro Bay – San Simeón – Carmel by the Sea – Monterey – Santa Cruz – Sausalito – Muir Woods – Tamalpais – Point Reyes Station – Point Reyes – San Fransisco.

-Preparatius.

 

Com sempre abans de viatjar a algun lloc, intento trobar informació a algun blog d’internet, pàgines de turisme i aquest cop també amb la guia de Califòrnia. No estava gaire motivat per anar cercant informació massa detallada i vaig decantar-me per buscar llocs d’interès sense aprofundir molt en què es podia fer a cada lloc. Deixava una mica de lloc a la improvisació i finalment va sortir perfecte.


-Viatge.

Dia 1.

Ens vam trobar amb l’Arantxa a l’aeroport Intl. de San Francisco, vam recollir el cotxe que ja havíem llogat anteriorment des de casa i vam agafar la Hwy 101. Vam conduir unes 230 milles (370 Km) fins a San Simeón on teníem reservada una habitació en un Motel per una nit. Va ser arribar i anar a dormir.


Dia 2.

Surfistes a Morro Bay
Espigò - Califòrnia en estat pur
Començar la ruta. Vam fer un vol amb cotxe per San Simeón, un poble on no hi ha res remarcable i ens vam dirigir cap al sur a Morro Bay on vam  passejar per un espigó mentre veiem a gent fent surf. Molt típic a Califòrnia. Llavors ja ens vam dirigir cap al nord un altre cop fins a Piedras Blancas, zones de platja on hi ha una reserva natural on molts elefants marins aprofiten per passar l’hivern a les seves platges. Aquí hi vam fer una passejada tot resseguint la costa i un altre cop amb cotxe ja ens vam encaminar cap a la Big Sur per la Hgw1. A l’entrada de la Big Sur, on la carretera es fa més estreta i comença la part més maca de la Costa Oest ens vam trobar un tanca i un senyor que ens va informar que la carretera estava tallada per esllavissades i que no podíem continuar endavant. Així que només de començar el viatge ens vam trobar amb una bona decepció. Tot i això, no ens ho vam agafar gens malament i vam prosseguir el nostre viatge cap a Carmel by the Sea per la Hwy 101. Per arribar fins a aquesta carretera vam passar per la carretera 46.  Zona de vinyes, carretera amb perfil ondulat i amb moltes bodegues. Sincerament valia la pena passar per aquí perquè les vistes cap  a l’oceà i el verd del paisatge era espectacular.


Elefants Marins
Havent dinat vam agafar una carretera poc transitada que ens havien recomanat abans i vam arribar fins a Carmel. Aquí hi vam fer un vol d’un parell d’hores, pel seu carrer principal de botigues, fins a la platja i tornar al cotxe per acabar el dia a Monterey, un bonic poble pesquer agradable per passar-hi la nit i el dia següent. 

Això també és Califòrnia

Dia 3.


Platja de Carmel by the Sea
Havent esmorzat anem cap al Fisherman’s Wharf de Monterey. La nostre intenció és llogar un parell de bicis i fer alguna ruta per la zona. Des d’aquest moll surt un carril bici fins a Carmel i com que la botiga on lloguem la bici disposa d’una altra botiga a Carmel no dubtem de fer la ruta “17 Mile Drive”. És una ruta que ressegueix la costa amb molts de punts on parar i fer fotos, a part d’endinsar-se a l’interior per mig de camps de golf i cases, que més que cases semblen petites mansions. La ruta ens sorprèn molt positivament i un cop a Carmel agafem un Uber (tipus de taxi) que ens torna fins a Monterey on dinem i agafem el cotxe per anar cap a Santa Cruz. De Santa Cruz en diuen la meca del surf. D’aquí és un dels més famosos surfistes de la història O’Neill que dona nom a una marca de taules de surf.

Amb bici per la costa Californiana

A Santa Cruz i vam fer un vol amb el cotxe però com que no ens va cridar prou l’atenció no vam ni baixar. Deu ser molt diferent a l’estiu, que hi deu haver més ambient i molta més gent per carrers i passeig marítim. Aquí també hi ha un parc d’atraccions al costat de la platja.
Velers a Sausalito
Sortint de Santa Cruz ja vam anar cap a Sausalito, poblet situat al nord de la Badia de San Francisco. Per arribar-hi i sense esperar-ho, vam creuar el Golden Gate. Vam arribar a Sausalito, poblet coster molt recomanable. Botigues, restaurants i un passeig marítim per fer un vol. Val molt la pena fer-hi una excursió si es va a San Francisco. Si no hi arribes amb cotxe, pots anar-hi amb ferry. Hi ha excursions organitzades des de  la ciutat de San Francisco.

Botiga de Sausalito

Després d’aquest dia tant ben aprofitat, no ens quedava una altra cosa que anar a San Rafael on havíem reservat una habitació en un motel.




Dia 4.

Muir Woods National Monument
Aquest dia tocava fer una excursió per la natura. El lloc triat era Muir Woods National Monument. Un Parc Natural de Sequoies, situat a pocs quilometres de San Francisco. Per estar més tranquils i sense aglomeracions, hi vam anar de bon matí. Deurien ser entre 9 i 10 del matí que ja hi érem i havíem agafat l’entrada per fer-hi una passejada i poder contemplar aquests arbres. Els més alts del món!

Així de gran és una Sequoia

Sequoies


Vam fer el sender més turístic i també vam agafar alguna altra ramificació on hi havia una mica de desnivell i on no vam trobar gairebé ningú. Realment són espectaculars aquests arbres. Si es va a Califòrnia, considero indispensable fer alguna visita a algun dels PN de sequoies que hi ha amb aquests arbres gegants.



Al Tamalpais State Park
Sortint del parc, vam seguir aquesta carretera de muntanya direcció Mt. Tamalpais State Park. Com que aquests dies no havíem parat ni un moment no vam fer cap ruta senderista. Només vam pujar fins al dalt de la muntanya amb el cotxe on vam aparcar i fer algunes fotos. No només el paisatge és impressionant, també les vistes cap a la Badia de San Francisco i a l’Oceà.



Light House Point Reyes
Llavors vam baixar direcció al Pacífic. Mirant la guia de Califòrnia havia vist que prop de San Francisco, més o menys on érem hi ha la Península de Point Reyes. Així que vam arribar fins a Point Reyes Station, un poble peculiar on vam dinar. Salvant distàncies, és el més semblant a un poble de l’Oest que estem acostumats a veure en els Westerns. Aquí vam dinar i a la tarda vam anar a l’oficina de turisme del parc que es troba dins la península de Point Reyes, una mica allunyada d’aquest poble.
La nostra primera intenció era anar fins al far, que era del que més parlava la guia, però un cop allà, un senyor ens va dir que podíem fer alguna ruta caminant que estava bé.


Point Reyes
Doncs bé ja teníem pla per la tarda i pel dia següent. Aquella mateixa tarda vam anar fins al far i també a l’altra punta de la península on hi havia una zona amb una espècia de cérvols “Tule Elk” que només es poden veure a la costa californiana. Cal dir que vam quedar molt sorpresos de tots els llocs per on vam conduir o caminar aquella tarda. Els paisatges són espectaculars, el far... tot plegat.

"Tule Elk"



Dia 5.

Després de dormir a Novato vam anar un altre cop cap a la Península de Point Reyes per fer una ruta caminant per on ens havien dit el dia anterior. Això si que ens va deixar bocabadats. Va ser un matí per mig de diferents tipus de boscos que ens van deixar sense paraules. Si en aquell moment em diuen que és impossible anar a la ciutat de San Francisco no m’hagués sabut gens de greu. Haguessim seguit els dies que ens quedaven de viatge per la Costa Nord de Califòrnia.




Ja no dic res més d’aquest matí, les fotos parlen per si soles.
A la tarda ja vam anar cap a San Francisco. Aquí va tocar creuar el Golden Gate un altre cop. Cal dir que d’entrada a San Francisco s’ha de pagar peatge. De fet et fan una foto i el pagues directament de la targeta de crèdit o algun sistema similar. Nosaltres com que no ho teníem activat, ho vam comentar al tornar al cotxe i ens van cobrar el preu del peatge allà.
Perquè enganyar-nos, la primera impressió de San Francisco no va ser massa bona. Arribar de plena natura i posar-nos en una ciutat, encara descol·locats, sorpresos per la gran quantitat de “homless” que hi havia al centre de la ciutat i suposo que pel cansament, només ens quedava preparar la ruta per la ciutat que faríem el dia següent i anar a dormir.


Dia 6.

Caminar! Vam seguir un dels circuits a peu que surten a la nostre guia de Lonely Planet i vam començar a pujar i baixar carrers. A San Francisco el puja i baixa és constant i el més importat és entendre el mapa i veure per quins carrers tindràs menys desnivell.  Vam començar per China Town. Cal dir que és molt més interessant que la de NY. I sí, sincerament, tot i que no hi he estat mai, sembla que siguis a Xina.


A partir d’aquí, pujant i baixant escales, pujant carrers empinats o baixant-lo, vam anar fent camí fins a la torre Coit, des d’on hi ha bones vistes de la ciutat. Després d’una llarga caminada vam arribar a Lombard Street. Un dels carrers més famosos de San Francisco pels seus revolts. Ha sortit a moltes pel·lícules. Potser per això i perquè hi havia moltissims turistes, no el vaig trobar gens interessant. D’aquells llocs que he vist i ja està, res més remarcable.
Pel demés, molt interessant el circuit. Vam veure els famosos tramvies turístics que pugen els carrers que havíem pujat nosaltres a peu, i una altra imatge molt diferent de San Francisco de la que havíem vist el dia abans a la tarda quan vam arribar.

Golden Gate sota la boira
NBA
A la tarda després de descansar una estona a Union Square, vam anar a l’hotel a preparar-nos per un dels moments del viatge. Anar fins a Oackland a veure un partit dels Golden State Warriors. L’equip NBA que l’any passat va aconseguir el rècords de victòries en temporada regular 75, per només 7 derrotes. Vam veure el partit Golden State Warriors vs Orlando Magic. Partit massa fàcil on el més remarcable a part d’haver vist jugar el gran Stephen Curry, secundat per Draymond Green i Klay Thompson, va ser l’espectacular primer quart d’aquest últim amb 21 punts amb 8 min i mig.


Dia 7.

Arribant a Alcatraz
Per aquest dia al matí, havíem reservat la visita a una de les presons més famoses del món: Alcatraz. No tenia grans expectatives, l’hem vist innumerables vegades a algunes pel·lícules i pensava no veure res diferent al que havia vist fins aquell moment. Doncs no, va ser una visita molt recomanable. 

Interior de la presó

Vam agafar el primer ferry del dia que ens portaria fins a l’illa d’Alcatraz. Allà després d’una introducció de la història de l’illa, vam passar a l’interior on ens van donar uns auriculars amb àudio guia que ens van servir per entendre tota la història de la presó i alguns dels moment més destacats; intents de fuga, la mítica fuga, els pitjors presos... El que més em va sorprendre va ser que la vaig veure més petita del que em pensava.


Després d’un parell d’hores vam tornar a agafar el ferri cavap a la ciutat i després de fer un vol pels seus “Piers”, molls, vam arribar fins a Fisherman’s Wharf. Un moll amb molts restaurants, botigues... on vam dinar i vam poder comprar algun record de la nostre visita a la ciutat.



A la tarda l’opció era clara. També molt esperada. Llogar una bici i anar fins al Golden Gate. Va ser un bonic passeig amb bici. Amb una hora i mitja ho vam tenir fet. L’aproximació fins la zona del pont és impressionant. Cada cop el veus més a prop i no et canses d’anar parant i fer fotos per recordar el moment.
Un cop arribats al pont ens vam adonar de la sort que havíem tingut. Tancaven el pas de bicis només 20 min després d’arribar nosaltres; a les 15:30. Així que ens vam posar a pedalar pel pont. Al mateix temps, una mica de velocitat, parar a fer fotos, gaudir del moment; tot plegat espectacular.

Pedalant al Golden Gate

Quan vam haver deixat la bici, vam agafar per primer cop el transport públic. Volíem anar a Castro, el barri gay de San Francisco. Molt popular i un dels més coneguts del món. Hi vam arribar amb bus i després de fer un vol vam tornar caminant per Market Street fins al centre i a l’hotel.
Un gran dia. Alcatraz i Golden Gate!!!


Dia 8.

Era el dissabte. Havent esmorzat ens vam posar a caminar cap a l’ajuntament, i vam seguir caminant fins al parc Alamo Square on vam poder veure les famoses cases adossades “Les Senyores Pintades”. Un cop fetes les fotos pel record, vam seguir cap a Golden Gate Park passant pel famós carrer Haigh-Ashbury, que va ser l’epicentre hippies dels anys 60. Un cop més sorpresos i contents del que anàvem veient.
Les Senyoretes Pintades

Aquí vam tornar enrere fins a trobar el carrer que ens va portar un altre cop fins a Castro. Aquest dia menys cansats que el dia anterior vam aprofundir més pel barri i vam poder veure un munt de plaques al terra amb personatges rellevants homosexuals. Castro, un barri amb moltíssima vida.
Placa de Federico García Lorca

Aquí vam agafar un tramvia dels més antics per tornar fins al centre de la ciutat on vam dinar.

A la tarda vam anar fins al moll un altre cop. Vam entrar a l’edifici del port on hi ha més restaurants i alguna botiga.
Però el més destacable de la tarda va ser gaudir del moment. Viure San Francisco, contemplar la gent, o com dic jo, gaudir de la vida. Tot això acabat amb un passeig fins a la part més alta passant per China Town i acabar un cop més cansats i rendits a l’hotel on destaco que vam veure el documental “Sobrevive y avanza”. Perquè destaco això? Doncs perquè aquest documental, referent a un entrenador d’un equip de Basket humil és el millor documental esportiu que he vist mai. El recomano molt.

  

Dia 9.

L’Arantxa es va aixecar ben aviat perquè el seu avió marxava de bon matí. Jo em vaig quedar dormint fins més tard.
Tot i que en un primer moment pensava que m’avorriria tantes hores sol a San Francisco quan ja pensava haver-ho vist tot, al final quasi vaig haver de córrer per agafar el tren que em portava a l’aeroport ja ben entrada la tarda.
SF Giants

No vaig parar en tot el matí. Primer de tot cap al camp de Beisbol dels San Francisco Giants. Vaig estar a punt d’apuntar-me a la visita guiada, però finalment ho vaig descartar perquè no sabia si se’m faria massa tard. Després d’una hora voltant per la botiga, l’estadi per fora... vaig anar pujant resseguint la costa i passant per tots els molls fins al moll on hi ha situat el port.
A partir d’allà, pujar cap amunt a fer més fotos als tramvies, volia una bona instantània que al final no vaig aconseguir.

I així va acabar el nostre viatge a la Costa de San Francisco i la ciutat. Simplement espectacular.

dimecres, 8 de març de 2017

XXIII Mitja Marató del Pla de l'Estany



Encara que sembli que n'he fet més, aquest diumenge tot just vaig fer la meva 4ª mitja marató i la segona si contem diferents localitats.

Em vaig estrenar el 2011 a Granollers on vaig tornar a les edicions del 2014 i 2015. Però tot i haver-me apuntat un any a la Mitja Marató de Madrid, una lesió no em va permetre participar-hi.

Doncs bé, amb en Juan, en Dani i en Juli vam anar cap a Banyoles diumenge al matí. Dia assolellat i amb bona temperatura, el millor per córrer.

No sabia ben bé com arribava a la cursa. No havia fet cap entrenament específic per saber si estava en forma o per marcar-me algun temps amb el que acabar la cursa.

Tot i que en un principi la meva previsió era acabar amb 1:35 h, a mida que s'acostava la data ja veia que havia apuntat massa alt i que no seria possible fer tota la cursa a una mitjana de 4:30 min/Km. Així que fent una mica menys d'1:40 h ja em conformava i era un temps per estar content.

Van donar la sortida, el recorregut començava amb una volta a l'Estany i un cop vam fer el primer pas per meta, vam marxar direcció Mata i vam trencar cap a Camós després de passar el km 10.5 que marca mitja cursa. Fins aquell punt anava prou bé i content de com m'estava anant. Potser una mica massa ràpid, però bé. El ritme fins aquell punt deuria ser de poc més de 4:30 min/Km.

Però direcció a Camós va arribar al sorpresa. El terreny es començava a inclinar cap amunt i tot i que vaig seguir bé, les cames i potser més el cap van notar aquest esforç quan va arribar el Km 17/18. A partir d'aquí la cursa se'm va comenaçar a fer llarga. El terreny ja era planer però tenia la sensació que havia gastat masses forces ens els kms de pujada. Tampoc és tanta pujada però en una mitja marató per poc desnivell que hi hagi es nota.

A partir d'aquests kms i amb ritme encara inferiror a 5 min/Km em van anar passant 8/10 participants fins arribar a l'Estany.

Ja a l'últim revolt vaig veure que venia en Juan darrera meu i vaig fer un últim esforç per entrar davant seu. Vam entrar amb un segon de diferència.

Al final bona cursa, bon ambient i amb ganes de tornar-hi i plantejar la cursa de manera diferent. Ja sabent en recorregut serà més fàcil no patir tant al final.

Resultat final, el 100 classificat de 345 participants. Amb un temps de 1:37:12 h. Tot i ser el meu pitjor temps, la del 2014 no conta perquè hi anava sense haver entrenat, vaig estar molt content del temps que vaig fer.

Onada sí o Onada no?



Aquesta és la qüestió. Segons amb qui parlis et dirà que està d'acord en que es fes l'onada el dissabte passat durant el partit contra el Getafe. En canvi hi ha qui és més conservador i et dirà que és una tonteria o que està mal fet fer l'onada quan encara no s'ha aconseguit l'objectiu de l'ascens a primera divisió.

Jo estic dins el primer grup. Tot i no ser partidari de fer l'onada a menys que sigui per celebrar alguna cosa realment important, un ascens, una salvació, la consecució d'un títol... no veig perquè dissabte passat no es podia fer. Considero que el que la gent volia mostrar amb aquella onada -almenys jo- era el gran partit que s'estava fent contra un ríval directe en la lluita per l'ascens a primera. No crec que es celebrés res més que això. De la mateixa manera que entrada la segona part des del Gol Sud es va començar a cantar un "oeee oeee oeee" que es contestava des del Gol Nord amb un altre "oeee oeeee oeee" repetit unes quantes vegades. Per mi són mostra de l'alegria i de la satisfacció del gran partit.

L'altre opinió, és la dels contraris a l'onada. Hi ha gent que com a mi per norma general no ens agraden les onades. Per altra banda, hi ha qui pensa que l'onada es fa donant per fet que l'ascens ja s'ha aconseguit quan encara queden 14 partits per acabar la lliga. Potser jo vaig errat i el motiu de l'onada de dissabte passat era per això últim; espero que no. I sobretot també pel mal record que hi ha de l'onada en el partit de fa quasi dos anys en el partit contra el Lugo, on la gent estava celebrant aquell ascens a primera, amb onades i "que boti Montilivi" molt abans de que acabés el partit. Un partit molt obert i que en cap moment es podia donar per tancat. Per mi aquell si que va ser un gran error. Molta gent que quasi  mai ha anat a futbol i que es pensa que les coses s'aconsegueixen facilment, creu que és impossible que la sort canvii a l'últim minut; mai millor dit, l'últim minut.

Doncs bé, debat servit. Onada sí o Onada no?

Sigui com sigui espero que aquest any el Girona aconsegueixi l'ascens a primera de manera directe. I això sí, que la gent no es torni boja i celebri les coses abans de que passin.

Per un altre dia puc parlar del tema de l'invasió de camp. Sí, o no? En aquest cas sóc partidari del NO.

dilluns, 2 de gener de 2017

El primer bany de l'any a l'Estartit

El dissabte a la cursa dels nassos, en Jordi ens va comentar que el diumenge dia 1 es feia el primer bany de l'any a l'Estartit, i ens preguntava que si hi aniriem.

La veritat, ni ens ho havíem plantejat i va passar a ser una simple conversa sense més.

Al vespre en el sopar de cap d'any el meu pare també ens va informar d'aquesta activitat i si més no ja em va despertar una mica més d'interès.

L'endemà ens vam aixecar sense presses, passades les 10 i mentre estavem començant a veure el concert de Cap d'Any, vam decidir anar cap a l'Estartit a fer aquesta capbuçada.

Hi arribàvem justos de temps i vam arrancar a córrer pel Passeig Marítim fins arribar a la platgeta.

Ja hi havia força gent i després de treuren's la roba, i ja amb els peus a dins l'aigua ens vam colocar per fer la foto de grup.

Van tocar les dotze i uns més ràpid que els altres; l'Arantxa va ser de les primeres. Vam anar entrant cap a dins a mar. Mare meva... quina aigua més freda. Però sí!!!!! Vam fer el primer bany de l'any. Una activitat que si el temps ho permet penso repetir.

Endavant 2017!!!!
Cap d'any 2017 a la platgeta

Després del primer bany


dissabte, 31 de desembre de 2016

VI Cursa dels Nassos de Torroella

He repetit. Aquest final d'any he tornat a fer la cursa dels nassos del meu poble.

El recorregut ja el coneixia de l'any passat i he intentat no pecar d'inexperiència i guardar forces pel final; l'any passat vaig acabar mort.

Avui no he començat tant fort com l'any passat i en els passos pel Passeig de Catalunya no he donat tot el que tenia. Fa pujada i no he volgut forçar més del compte.

Això m'ha permès arribar amb forces al segon pas per l'Esglesia, on he deixat enrera algun altre participant i he afrontat els últims metres amb més forces.

Davant meu ha entrat en Jordi Masferrer, un valent com no n'hi ha. Lo seu és la bici, i no vegis com tira corrent.

Per darrera i revalidant el títol ha entrat l'Arantxa, primera dona amb un temps de 20:37. I una mica davant d'ella en Jonás, que està a tope i concentrat en fer la marató de Barcelona d'aquí a tres mesos. Aquest és el seu obejctiu.

I content d'haver coincidit amb en Meji i la seva filla la Núria, un company dels runners de La Bisbal.

El meu temps ha sigut 9 segons més lent que l'any passat. 19:27 min i ha sortit 4'7 Km.

L'any que ve hi tornarem.


dissabte, 2 d’abril de 2016

Volta Catalunya 2016

Des dels últims 4 anys que intento no perdrem alguna etapa de la Volta Catalunya en el seu pas per terres empordaneses.

Aquest any he pogut veure tres etapes. A més de la ja tradicional pujada a "Els Àngels", vam anar a Anglès on a part de fer una sortida amb bici pujant fins a Sant Hilari i baixar de nou cap al cotxe, vam poder veure els corredors en aquest port de la primera etapa de al Volta.

El segon dia tocava aquí, a prop de casa. Com ja he comentat abans a "Els Àngels", hi vam anar amb cotxe i els vam veure passar amb l'Arantxa i els meus pares. Pujaven des de Girona i els vam veure passar a dalt el port.

I per últim i en una desició d'última hora el dimecres vam anar fins al Coll de Coubet, camí d'Olot a Ripoll. Allà és on els vam veure més bé i on vaig fer alguna foto que deixaré aquí sota.

Tot i que treballar a la nit té el seu inconvenient, al final se n'ha de treure el costat positiu.

Vam gaudir de la Volta. Una Volta plegada dels millors corredors del mòn.

El grup de sis escapats amb Alaphilipe al davant


El líder Bohuanni poc abans d'abandonar

El gran grup comendat pels homes de l'SKY
amb Kirienka i Rogers tirant a davant


dijous, 31 de desembre de 2015

V Cursa dels Nassos de Torroella


Per primer cop i després de 5 anys, avui m'he estrenat a aquesta cursa de casa. A Torroella.

La Cursa dels Nassos, tradicional cursa que es celebra a diferentes poblacions per celebrar la fi de l'any.

Ha sigut en un recorregut totalment urbà en mig dels carrers de Torroella. M'ha encantat i a part de la cursa en si, poder compartir cursa amb amics de tota la vida i altres de Torroella, és una gran alegria.

Pels càrrers principals hi havia força ambient amb gent animant. Càrrer Porta Nova, Fora Portal, Plaça de la Vila i Primitiu Artigues bons exemples.

La cursa molt curta, un parell de voltes a un circuit de 2,4 km que han acabat suposant un recorregut de 4'8 Km que he completat amb un temps de 19'18".

Cal destacar un parell de coses. L'Arantxa ha fet una gran cursa i ha acabat primera de la categoria femenina, i no menys important és la participació de la Sandra i la Inès. Dues bones amigues que no estan acostumades a córrer i avui s'han proposat fer aquests 5 Km. I ho han fet, i molt dignament. Des d'aquí el meu reconeixament. Felicitats noies!!!

També felicitar a en Xiu, un altre bon amic amb el que he pogut córrer. I al final un agraïment a en Genís i la Laura que des de la barrera ens han animat i han gravat algun video i han fet fotos. Moltes gràcies a tots dos!

També he tornat a coincidir amb en David Martínez, d'ell també he rebut un vídeo amb la nostre arribada. I content d'haver corregut una altra cursa junts, després de la de Figueres fa una mica més de mig any.

Que aquest any que ve ens porti salut per poder seguir complint els nostres propòsits.

Molt bon any 2016 a tots!!!!!!

Arantxa - Albert - Inès - Sandra

Després de l'arribada

Amb la tradicional barretina