Dos sentiments provocats per en Tito

Els que em coneixeu bé, sabeu que sóc molt periquito i mai he negat que sóc anti-barcelonista. Els motius, ara mateix no són importants.

Tito amb la U.E. Figueres partit d'anada
de la promoció d'ascens a 1ª divisió al Carranza 91/92.

No obstant, quan a l'estiu del 2012 en Tito Vilanova es va fer càrrec del primer equip del Barça, dins meu tenia dos sentiments oposats; sens dubte volia que el Barça ho perdés tot, però per altra banda, sentia una certa simpatia per en Tito, per la seva humilitat, per la seva persona, per la proximitat de Bellcaire, o potser perquè formava part d'un equip que em va fer somiar; la U.E. Figueres de principis dels 90 (Toni, Pitu Duran, Gratacós, Valentín, Comas, Altamira, Tap Ramos... VILANOVA). Tot això feia que volgués que li anés bé a la banqueta. Potser perquè va agafar l'equip en un moment difícil, després de tants èxits ja se sap que costa seguir a la cresta de l'onada. Personalment creia que no mereixia ser ell qui acabés amb aquest cicle; que per altra banda, jo tenia tantes ganes que acabés.

I també dic que estic content que la lliga dels 100 punts sigui la lliga en la que en Tito va ser l'entrenador. La lliga d'en Tito.

Tot i aquesta simpatia per en Tito, quan hi havia partit o algun títol en joc... m'oblidava completament de qui era l'entrenador i volia que el Barça perdés. Potser alguns dels que llegiu això no us agradarà, no m'entendreu... però tampoc demano que compartiu el que jo sento, només explico el que jo vaig sentir en certs moments.

I per últim no m'ha agradat gens el que ha succeït aquesta setmana, des de dijous a la nit fins divendres a la tarda. Mentre Tito i la seva família i amics pròxims ho estaven passant molt malament, hi havia gent que estava participant a una cursa per veure qui era el primer de donar la notícia de la mort d'en Tito. Per la meva manera de ser no em vaig creure res, fins a no veure-ho a TV3, o escoltar-ho a alguna ràdio de les importants.

Costa tant no fer de la vida de la gent un "SALVAME"?

La meva particular marató de Barcelona

Aquest cop torno a escriure sobre una cursa a la que tampoc he participat; no és la primera vegada, però espero que no sigui un costum.

Va ser el cap de setmana del 15 i 16 de març quan amb l'Arantxa vam anar a Barcelona on ella el diumenge 16 participava a la seva segona marató. Jo, com ja vaig comentar en algun post anterior, vaig haver de deixar els entrenaments per culpa de la periostitis i més tard per culpa de la grip que em va deixar K.O. i sense forces ni ànims per seguir amb l'entrenament específic de la marató.

El dissabte cap al migdia ens vam trobar amb l'Arantxa a la Plaça d'Espanya a Barcelona. Ella arribava de Madrid i jo amb tren des de Torroella. Vam anar cap a l'hotel on havíem de passar la nit a deixar la maleta i ja de seguida vam anar cap a la fira del corredor.

A la fira va poder agafar el dorsal i també la samarreta que regalen a tots els participants de la marató. He posat un enllaç a la paraula samarreta perquè això mereix una menció a part. Jo no ho podria explicar millor que aquest noi. Molt trist que després de pagar més de 70 euros et donin aquest "drap" que no et vindrà de gust fer servir i que no podràs lluir orgullós/a en els teus propers entrenaments de cares a afrontar nous objectius.

Bé, deixant de banda el tema de la samarreta, vam anar a fer un vol per la fira. Una fira molt més gran que la de Madrid i on a part de la marca Asics, que hi tenia forces metres quadrats, també hi havia moltes altres marques comercials de diferents productes esportius; però potser el més motivador de tot, és quan arribes a la zona on hi ha tots els apartats destinats als organitzadors d'altres curses. Poder voltar per allà i agafar publicitat de les maratons que s'organitzen a altres ciutats està d'allò més bé. Exemples: Escala Empuries, Madrid (foto amb en Chema Martínez), A Coruña, Munich, València, Castelló (simpàtics i a més van regalar un samarreta de l'edició de l'any passat a l'Arantxa), Dusseldorf (una noia molt simpàtica ens va donar tota la informació i a destacar d'aquesta marató, que quan arribes a meta et donen cervesa)... i així un llarg etc. de curses.

Amb Chema Martínez

Ja arribat el diumenge i després d'esmorzar a les 7 del matí, vam anar cap a l'Avinguda Maria Cristina que és on hi ha la sortida de la marató. Vam poder fer alguna foto i ens vam dirigir cap a les Fonts de Montjuïc on l'Arantxa va poder fer l'escalfament previ a la cursa. Tota la zona estava plena de corredors i l'ambient que es respirava emocionava només de veure-ho.

Amb l'Arantxa vam acabar de repassar els llocs on jo l'esperaria per animar-la, donar-li gominoles, clinex o qualsevol cosa que pogués necessitar.

Ara ve quan hauria d'explicar la cursa, però com que no la vaig fer explicaré on vaig poder veure passar els corredors.

Primer de tot em vaig posar a l'entrada del Carrer de Sants on vaig poder veure tots els corredors fins que va passar l'Arantxa. Els primers van ser els que competeixen amb cadira de rodes i tot seguit els que van amb cadira de rodes, però portats per amics, companys que volen fer la marató amb ells; gent que per A o per B, tenen alguna lesió mental o física important i que no poden fer-la per ells mateixos. Sincerament va ser el moment més emocionant de la prova. Molt més que veure els kenyans o els altres corredors capdavanters.

A partir d'aquí va començar la meva marató. Amb el metro i d'una estació a l'altra, fent la meva particular "cursa".

De Plaça d'Espanya, cap a Ma. Cristina, per la linia tres del metro i amb ganes de veure-la passar pel quilòmetre 7.5.

El seu pas pel quilòmetre 7,5

Després de Ma. Cristina cap a Verdaguer per veure-la agafar l'avituallament del quilòmetre 15.

Quilòmetre 15

Vinga corre-cuita cap a la Meridiana, estació de Metro Sagrera on vaig tenir la sort de veure-la passar pel quilòmetre 19 i després creuant la Meridiana per sota, també la vaig veure passada la mitja marató al quilòmetre 21.2.

Quilòmetre 21.2

Quilòmetre 19

Encara em quedava algun viatge. Ara tocava anar fins a Glòries on la vaig veure passar pel quilòmetre 28.5. En aquest punt havia afluixat una mica el seu ritme i val a dir que la vaig veure una mica cansada.

Quilòmetre 28.5

Ara em tocava la penúltima estació de Metro Urquineona. Hi vaig arribar molt aviat. Era el quilòmetre 37 i no vaig parar d'animar ni un moment a tots els participants de la marató. Només els quedaven 5 quilòmetres; potser els més durs de tots, i per això mateix no podia deixar de cridar i donar-lis ànims a tots. Jo mateix m'anava animant i tot i que físicament no estava massa bé, vaig decidir que acompanyaria a l'Arantxa des d'allà fins al quilòmetre 42, just abans d'afrontar la recta d'arribada. Aquell moment era seu; no podia entrar amb ella, crec que aquest moment s'ha de viure sol i gaudir-lo. Són 4 mesos amb entrenaments i creuar la línia d'arribada és el premi final.

Plaça de la Catedral quilòmetre 38

Pas pel quilòmetre 37

Per sort en el seu pas pel quilòmetre 37, anava molt millor que no pas uns minuts abans en el 28.5. Suposo que amb tants de quilòmetres i amb tanta calor; temperatura superior als 20 graus i molt de sol, és normal que es passi algun moment més difícil.

Prop de Colón quilòmetre 39

Passat el 40 en el Paral.lel

Després d'aquests moments, ens vam trobar prop de les Fonts de Montjuïc. L'Arantxa ja lluïa la seva medalla que l'acreditava com a finisher, però el més important de tot a part d'acabar bé i sense masses molèsties és que va baixar el temps de la marató de Madrid amb 13 minuts. Amb un temps de 3:37:43 h. El pas per la mitja marató va ser amb un temps de 1:45:45 i la segona mitja 1:51:59.

Recta final!!!

Amb la medalla!

I aquí va acabar la meva particular marató. No estava tant cansat com els corredors, ni molt menys, però el meu tute de metro amunt i avall ja me'l vaig fer.

A veure si algun dia la puc fer jo.

Hi ha vida més enllà del futbol. HANDBOL BORDILS

Ja feia dies que volia anar a Bordils a veure algun partit d'Handbol de la Divisió d'Honor Plata. I ahir, passant per Bordils vaig veure que avui hi havia partit contra el Zamora. Ho vam parlar amb l'Arantxa i vam pensar que seria una bona idea per passar el vespre del dissabte.

Així que avui hem anat a Bordils.

El resultat no ha sigut bo, una derrota clara per 23-30, però he tret algunes conclusions.

Bordils està bolcat amb l'Handbol. Al pavelló hi havia molt d'ambient, problemes per poder seure a la graderia.

A la mitja part, la pista s'ha omplert de mainada que jugaven a handbol. Mainada de totes les edats i cap ni un jugant a futbol. Això per la gent que hem viscut més el món del futbol, sembla quelcom impossible.

I per últim l'esportivitat i el companyerisme que he vist entre els jugadors. Al finalitzar el partit s'han saludat; com ja havia vist altres vegades a la televisió en altres esports; però això no era tot. Tots els jugadors, envoltats de molta mainada que havien tornat a la pista per jugar uns moments més, s'han girat cap a la graderia i han estat mig minut aplaudint al públic. Si, els jugadors dels dos equips.

Si ja últimament estic una mica fart de futbol, moments com aquest et fan obrir els ulls i comprovar que hi ha vida més enllà del negoci del futbol.

Considero que els 6 euros de l'entrada han estat molt ben invertits.

Em tornaran a veure a Bordils!!!!

XXVII Marxa Anar-hi anant de Bonmatí

Després de força temps, avui m'he aixecat aviat; molt aviat per anar fins a Bonmatí on es celebrava la Marxa Anar-hi Anant. Fa quatre anys la vaig fer i em va agradar molt, però fins avui no l'he pogut repetir.

De fet, no era la meva intenció anar a Bonmatí, però després d'engrescar-me gràcies a uns amics; en Carles i en Joan, he decidit aprofitar i fer-la.

Com es pot veure en el cartell de la prova, hi havia diversitat d'opcions des dels 10 km de la marxa, fins als 50 de la Maratrail. En aquest cas, no m'ha costat gens decidir-me. Amb 10 en tenia prou i és el que he fet.

En Joan, que últimament està molt fort, ha anat tirant. Ell ha fet la marxa de 20 quilòmetres. No obstant, nosaltres, en Carles, la Nandy (avui s'estrenava en això de les marxes) i jo, hem anat seguint les indicacions de 10 km.

La marxa combina pista forestal amb alguns corriols a mig a bosc. Vas seguint la pista fins al quilòmetre 4, on passa a convertir-se en un camí amb pujada constant fins arribar l'avituallament on hi havia aigua, taronges i alguns caramels. A partir d'aquell moment i amb un constant puja i baixa, hem seguit corrent per un corriol a mig del bosc.

El ritme no ha sigut molt elevat, he acabat fent 9,760 km amb un temps de 1:02 h.

Cal dir que tota aquella zona és molt xula i que si tot va bé espero tornar-la a fer d'aquí a un any.

No m'agrada gens criticar i menys quan les coses es fan amb bona intenció, però vull comentar un detall. A l'últim quilòmetre i sobretot a l'encreuament on s'abandona la pista per agafar el carrer que ens porta fins a les escoles, hi falta alguna cinta o alguna indicació. Nosaltres que hem fet la marxa de 10 km i que hem sigut del primers en arribar, hem estat apunt d'equivocar-nos.


Però aquí no ha acabat la meva jornada. Arribant a casa, he anat cap a la platja de l'Estartit a posar els peus en remull. Feia un dia genial i ho he volgut aprofitar.

Mitja marató de Granollers 2014

He tornat a fer la mitja marató de Granollers. Si fa tres anys va ser el punt culminant de la meva preparació, ara ha sigut un tornar a començar.

Fa uns mesos ja havia fet una marxa a Calonge, un parell de curses de 10 quilòmetres a Madrid, però no va ser fins el passat 2 de febrer, que em vaig tornar a sentir "corredor".

Ja vaig dir en el post anterior que aquesta mitja formava part de la preparació de cares a la marató de Barcelona, i que per això des del mes d'octubre tenia la inscripció feta.

Aquest cop em vaig posar en el calaix que em tocava i quan es va donar la sortida vaig agafar el meu ritme; molt suau, i em vaig disposar a anar sumant quilòmetres. L'objectiu era clar, acabar-la, però tenint en compte que la periostitis i la grip no m'havien permès estar prou en forma, em conformava en provar-ho.

Els primers quilòmetres els vaig fer molt a poc a poc, no tant com m'hagués agradat però a un ritme molt baix. Les curses ja ho tenen això, els altres corredors i el nombrós públic que hi ha a Granollers, fan que vagis més ràpid del compte. És impossible anar al ritme que es fa durant un entrenament.

No obstant passats ja els primers 10 quilòmetres i arribant a La Garriga, vaig veure que els cames, i sobretot els pulmons em responien bé, així que ja en el passeig que hi ha al mig del poble i amb lleugera baixada vaig incrementar el meu ritme.

A partir de llavors fins el quilòmetre 14 vaig anar bé i més tard a partir de l'avituallament del 15, a part d'anar bé, el nombrós públic que hi havia des de Les Franqueses del Vallès fins a la mateixa línia d'arribada van fer que arribés quasi sense adonar-me'n.

Els últims tres quilòmetres, ja a la recta d'arribada van ser molt emocionants. La gent no parava d'animar, aplaudir i fins i tot donant ànims als corredors dient els nostres noms que teniem escrits en el dorsal.

Al final vaig acabar amb menys de dues hores i molt i molt content. (1:53:13 h)

L'Arantxa per la seva part, es va sortir. Va fer la seva millor marca (1:36:12h) en una mitja marató; i ella si que ja s'apropa a la desena.

Creuant la línia d'arribada

Detall gràfic del ritme durant la cursa

Un parèntesi de tres anys

He aconseguit fer la mitja de Granollers 2014. Això ha suposat molt per mi; però abans d'això he passat tres anys apartat de l'asfalt i de l'esport continuat.

I aquest és el resum dels últims tres anys des del febrer del 2011 fins el febrer del 2014.

Fa una mica més de tres anys, amb l'Arantxa vam planejar fer la Mitja Marató de Granollers. Ni jo ni ella havíem fet mai una cursa tant llarga per asfalt i ens vam posar aquesta fita. Així que per arribar-hi amb un estat de forma òptim, vam planificar-nos uns entrenaments. Tot i que em vaig passar de forma, el temps va ser molt bo 1:33:23 h. La llàstima és que la nit abans l'Arantxa es va posar malalta i no hi va poder participar. Tot i així més tard va fer la de Madrid i fins a dia d'avui no ha parat.

No obstant, uns dies abans de la mitja vaig començar a notar uns dolors a la zona del sacre; o per entendre-ho millor, a la galta del cul. Un temps enrere també n'havia tingut, però quan pensava que això ja era aigua passada, van tornar.

Així que un cop havia aconseguit acabar la mitja, vaig haver de parar de córrer per intentar acabar amb aquests dolors. Si això no remetia amb un mes, tornaria al metge. Fins aquell moment havia fet alguna visita al metge de capçalera però no hi veia res.

Per una causa totalment imprevista, no vaig poder tornar anar al metge fins al cap de força temps, a part que mentalment no estava preparat per tornar a córrer. Havia perdut l'estat de forma i les ganes. Quan ja tot això havia passat, em vaig fer d'una mútua perquè fins al moment era la única manera de poder visitar a un especialista.

Vaig passar per dos traumatòlegs d'aquesta mútua i tot i així els dolors no remetien; fins que al cap d'un any i mig i molt descontent per com m'havien tractat des de la mútua, vaig tornar a anar al metge de capçalera queixant-me més que les dues vegades anteriors i em va derivar a una reumatòloga de l'hospital de Palamòs. Després de veure totes les radiografies que m'havien fet i ja intuint alguna cosa, em va fer una ressonància on per fi va poder detectar la malaltia que em provoca aquests dolors. El nom gairebé impronunciable és "Espondeloartritis axial..." i per sort amb unes pastilles he aconseguit alleujar els dolors cada vegada que em venen.

Van passar més de dos anys fins que a la primavera de l'any passat vaig poder tornar a córrer sense dolors, però va arribar l'estiu i tenia al cap preparar-me amb la bicicleta per poder fer el Danubi uns mesos més tard; a més a l'estiu és complicat sortir a córrer amb aquesta calor i més compaginar-ho amb els meus horaris de la feina.

Així que al setembre vaig començar a sortir a córrer un altre cop. A poc a poc, anar sumant distància i fins i tot emocionant-me quan aconseguia superar alguna distància de referència, com poden ser els 10 quilòmetres.

A la tardor i ja amb forces entrenaments a les cames, vaig poder fer un parell de curses de 10 km a Madrid, però des de feia dies tenia dolor a la zona del tibial de la cama dreta. Això no em deixava estar tranquil i tot i que al novembre volia començar els entrenaments per fer la marató de Barcelona d'aquest proper mes de març, no estava del tot segur de poder-ho fer.

Va passar aquell mes i jo anava sortint. El dolor no anava a menys. Si bé algun dia estava bé, molts altres no. Així que després d'una setmana de començar l'entrenament específic per la marató de Barcelona, vaig haver de parar. Pensava que seria una parada ocasional, però finalment es va allargar i vaig desistir en l'intent. Aquest dolor era la maleïda periostitis.

Cap a Nadal i ja sense dolors, vaig posar-me una altra meta; la marató de Madrid. Tot i que no n'estava del tot convençut (per fer una cosa així s'ha d'estar convençut completament) m'hi vaig posar. La primera setmana la vaig fer bé, la segona com que era cap d'any... vaig fer entrenaments més fluixos dels que marcava l'entrenament específic, però el que no esperava va ser la grip que vaig agafar a mitjan gener. Llavors va ser quan vaig posar punt i final a aquesta preparació. La grip em va deixar bastant K.O. i després de dues setmanes sense poder entrenar, vaig desistir en l'intent.

Ja només quedaven dues setmanes per la mitja marató de Granollers i estava fet un cromo. Ens hi vam apuntar fa uns quants mesos amb l'Arantxa perquè era una dels entrenaments que s'han de fer per poder comprovar el teu estat de forma de cares a la marató de Barcelona. En el moment de la inscripció no preveia que no estaria prou en forma.

Tot i que quatre dies abans havia decidit no córrer, quan vaig arribar a Granollers, vaig decidir provar-me. Em vaig posar el xip a la sabata tot pensant que si no em trobava a gust plegaria.

I bé, vaig anar passant els quilòmetres i un quan vaig arribar al quilòmetre divuit i ja intuint la meta molt a prop vaig veure que per fi, havia tancat el parèntesi. Que havia aconseguit tornar a córrer, tornar-me a motivar, tornar a gaudir i tornar-me a emocionar corrent. Em vaig sentir bé corrent després de 3 anys.

Vaig passar la meta eufòric i amb llàgrimes als ulls. Ho vaig aconseguir!!!!!!

Objectiu marató de Madrid

Em fa por escriure sobre aquest tema. Fa unes setmanes vaig fer un post semblant i l'objectiu no va passar d'una setmana.

Ara passades aquestes setmanes em sento prou motivat i mitjanament convençut que podré assolir l'objectiu.

Després de forces dies de descans i d'una visita al podòleg, els dolors a les cames han anat desapareixent. Sembla ser que el que no em permetia córrer còmodament i que em provocava aquest dolor intens a la zona de la tíbia, era una de les lesions més comuns en els corredors populars. La periostitis.

Així que un cop superada, fa tres setmanes que em vaig posar a entrenar. Just a temps per preparar amb condicions la marató de Madrid. M'hagués agradat molt fer la de Barcelona, però ja no hi sóc a temps. És impossible preparar una marató amb tant poques setmanes. A més els altres motius que em portaven cap a la marató de Barcelona eren l'Arantxa, que la correrà i així farà la seva segona marató després de la de Madrid 2012 i perquè és una marató fàcil per començar; si és que n'hi ha alguna de fàcil, perquè hi ha molta gent animant pels carrers i no té masses desnivells. Tot el contrari que la marató de Madrid, que si bé he pogut comprovar que la ciutat està bolcada animant als corredors; pel que fa al recorregut, és un circuit sinuós, i amb uns 8 km finals amb pujada considerable a més ja portaré 34 quilòmetres a les cames.

Doncs bé, després de tres setmanes seguint un pla d'entrenament, i si no hi ha cap lesió, el proper 27 d'abril seré a Madrid per córrer la meva primera marató.