GIRONA FC Un equip que fa somiar una provincia entera

Girona FC temporada 2012 - 13

A finals d'agost quan va començar la lliga a segona divisió ningú amb una mica de seny hagués dit que el Girona FC pogués fer una temporada excel·lent com ha fet. Un equip amb un pressupost molt just i que des de la jornada dos de lliga no ha abandonat les places de playoff i fins i tot ascens directe. Inclús a finals de la primera volta va estar apunt de posar-se líder quan va rebre a l'Elx a casa.

Al principi semblava que no podia ser, que en un moment o altre de la temporada havia de venir un sotrac que ens fes baixar dels núvols, però tot i fer un inici de segona volta bastant decebedor, l'equip es va tornar a recuperar i ha fet una recta final de campionat excepcional.

Avui s'ha jugat l'anada de la final del playoff. El resultat no ha sigut del tot bo; un 0 a 1 a casa contra l'Almería, però encara queda la tornada i la província de Girona seguirà somiant amb aquest anhelat ascens de categoria.

Pujar a primera significaria fer història. Per primer cop un equip de la província seria a la màxima categoria de futbol. La Unió Esportiva Figueres als anys 90 ho va tenir a fregar, ara el Girona FC agafa el relleu, fins al l'últim moment s'ha de tenir fe i s'ha de lluitar i si, encara es pot aconseguir.

Des de aquí vull felicitar als jugadors per arribar fins on han arribat. Ara no es poden arronsar i tot i que segur la moral està tocada, demà s'han d'aixecar amb un únic objectiu, ser a primera la temporada que ve.

No vull acabar aquest post sense esmentar a una persona a qui el Girona FC ha d'estar agraït. És en si us plau, el ganés del Girona. Des de fa un parell de temporades no para d'animar a cada partit del Girona. Ell tot sol, amb el seu tambor i amb el seu crit "Si Us Plau" és qui fa que la gent continuï animant. L'hi han fet un petit reportatge a la Sexta i també una entrevista al diari El Punt. Al Gol Nord de Montilivi és tot un ídol. Avui al finalitzar el partit la gent es feia fotos amb ell.

Així que moltes gràcies Girona FC i repeteixo el que l'hi he dit al sortir del camp. Si Us Plau, ets molt gran!!!!

Un gran homenatge al 21

Abans que res, com que m'és difícil mantenir un bloc actiu, encara ho és més fer-ho amb dos a la vegada. Per lo tant el meu bloc "De Sarrià a Cornellà" després d'anys sense fer una entrada el deixaré tancat.

Així que si de tant en tant em passa pel cap alguna cosa relacionada amb l'Espanyol també ho faré en aquest bloc.

La casualitat ha fet que aquestes dues últimes setmanes s'hagin produït dos homenatges bastant importants en el club. Res a veure un amb l'altre, però si que mereixien tenir un esment en aquest bloc.

Ahir després de més de tres anys d'espera va arribar el moment d'homenatjar al nostre capità. Molts ens havíem queixat que estaven retardant molt aquest partit, però suposo i entenc que si aquest homenatge s'havia de fer amb la participació de la família de Dani Jarque no es podia fer abans. Un homenatge així on inclús li cauen les llàgrimes a la persona més valenta, no es pot fer quan tant sols fa uns mesos o pocs anys que ha succeït aquesta pèrdua.

Per l'ocasió hi va haver els antics companys de Jarque a l'Espanyol i també amics seus del món del futbol. Amics que va fer en les seves etapes a la selecció espanyola a les categories inferiors. El padrí de l'homenatge no podia ser altre que Andrés Iniesta, un gran jugador de futbol i crec que puc assegurar que una gran persona. També varen participar activament en l'acte els amics de la Cooperativa on Dani Jarque va començar a jugar a futbol. Aquest moment i el del minut 21 quan es va parar el joc i es va fer entrega d'uns rams de flors a la companya, filla i mare de Dani Jarque, varen ser els més emotius del dia.

Amb el que no estic gens d'acord és amb la difusió que se'n va fer en els mitjans de comunicació. Crec que tot i ser l'Espanyol, mereixia tenir més ressò. A Espanya ben poca cosa, i a Catalunya ens han tornat a fallar. Entenc que si coincideix amb la presentació d'una "mega estrella" del FCB no tingui tot el ressò que hauria tingut si es fes en un moment on no comparteixi notícia, però em sembla una mica vergonyós i repugnant que avui a les notícies del migdia de TV3, aquest homenatge continuï quedant darrera d'aquesta presentació i també de la "nova" presidència en el RMCF.

Dani Jarque, sempre amb nosaltres.

UEFA 87 - 88. GRANS RECORDS

El diumenge passat vaig viure un dels millors moments a l'Estadi de Cornellà - El Prat. Aquest dia es va retre un homenatge als jugadors i cos tècnic de la UEFA del 87/88.

Aquell equip sempre l'he tingut present. Són els meus primers records de l'Espanyol.

Bé, siguent sincer recordo quan el meu pare em va portar a Sarrià dues vegades quan era molt petit. Aquelles dues vegades anàvem a veure l'Espanyol, però la casualitat va fer que els dos cops que hi vam anar, l'equip rival era la Real Sociedad on hi jugava el meu ídol d'infantesa; el gran Luís Miguel ARCONADA. Si, era de la Real però l'idolatrava i no vaig parar fins que vaig aconseguir que em compressin la samarreta. Llavors no era com ara, que tothom té samarretes del seu equip, així que per mi va ser un gran regal. Per posar un exemple, per tenir la meva primera samarreta de l'Espanyol, vaig haver d'esperar fins que vaig fer els 23 anys.

Tornant al tema, aquest cap de setmana es va fer un homenatge a tots els components de la plantilla de l'Espanyol 87/88; els N'Kono, Iñaki, Job, Zubillaga, Soler, Orejuela, Urkiaga, Golobart, Gallart, Losada, Pichi Alonso, Pineda... els noms que em varen fer somiar aquella temporada.

Gol de Pichi 3-0 al Brujas

Celebració d'aquest gol. A la final!!!!

Ho recordo perfectament, l'eliminatòria contra el Milan on hi jugaven entre altres: Gullit, Van Basten, Baresi, Costacurta, Tasotti, Maldini... un Milan que va guanyar l'Scudetto i que en les temporades següents faria història. També l'eliminatòria contra l'Inter; però si dos partits recordo per sobre de tots és la tornada de les semifinals contra el Brujas; amb gol de Pichi Alonso a l'últim minut de la prorroga i el partit d'anada de la final contra el Bayer Leverkusen. Aquell 3 a 0 el recordo com si fos ara, aquella pilota que Golobart va rematar amb el cap al pal, que hagués pogut suposar el 4 a 0, Sarrià ple a vessar. Grans records.

El que va passar quinze dies després a Alemanya; on es jugava el partit de tornada al camp del Bayer Leverkusen, no esborra la gran competició que varen fer aquests jugadors.

Encara ara, molts donen la culpa de la derrota a l'entrenador d'aquell equip, Javier Clemente, per haver deixat a Lauridsen i Valverde a la grada. Jo no hi estic d'acord. Potser si que Valverde hauria d'haver estat com a mínim a la banqueta, però amb un 3 a 0 de l'anada, molts entrenadors haguessin fet un equip ultra defensiu com va fer el de Barakaldo. Cal recordar que al minut 22 de la segona part el Bayer va marcar el primer gol i llavors els jugadors es varen desinflar i crec que ens haguessin remuntat encara que haguéssim fet un 4 a 0 en el partit d'anada.

Per mi, aquell equip és el més gran de la història de l'Espanyol. Uns jugadors que més que companys eren amics i que lluitaven tots per defensar els colors de l'Espanyol.

Sap greu que a la inauguració de Cornellà - El Prat no varen convidar al tècnic que va fer possible aquesta fita històrica, però per sort aquest diumenge van mig arreglar aquell error i els varen convidar a tots.

Per fi em vaig poder fer una foto amb ell. El gran Javier Clemente!!! 

4 dies per la província de Girona amb bicicleta

Aquest estiu que ve tornarem a fer el Danubi amb bicicleta, i com que necessitem entrenar una mica, aquest passat pont de maig varem aprofitar per fer  una volta amb bici per les comarques de Girona.

La idea la vaig agafar d'un altre blog que vaig trobar per la xarxa i com que em va agradar, vam decidir que intentaríem fer el mateix recorregut.

Jo sóc de Torroella de Montgrí, i per aprofitar de dormir una nit a casa, vaig demanar a la meva germana si ens podia portar a Sant Feliu de Guíxols amb el seu cotxe. Així la primera etapa seria Sant Feliu de Guíxols- Torroella de Montgrí, la segona Torroella de Montgrí - Santa Pau (aquesta la varem denominar etapa reina), la tercera Santa Pau - Salt i la quarta i última va ser Salt - Sant Feliu de Guíxols.

Sincerament és un recorregut molt recomanable pel seu interès paisatgístic i també per la varietat de llocs pels que es passa. Sortim de la costa del Baix Empordà, per arribar cap a la zona volcànica de la Garrotxa i passar també per la ciutat de Girona.

Ens ho vam passar molt bé. Només varem tenir dos petits contratemps. Una roda rebentada a la segona jornada i quan tot just havem fet vuit quilòmetres i un altre cop al cap de 15 quilòmetres més, i una mica de pluja abans d'arribar a Santa Pau, però que amb prou feines ens va arribar a mullar.

És una ruta senzilla, però cal estar una mica preparat; sobretot per afrontar la segona etapa, on trobem el desnivell més important. Des d'Orriols fins a Banyoles ja tenim una carretera una mica sinuosa, però al sortir de Banyoles fins a Santa Pau, la pujada ja és considerable i crec que és necessari haver fet un dinar amb condicions per arribar fins al final de la jornada.

Passo a fer un resum de les etapes, o si més no apuntar el recorregut:

Etapa 1: Sant Feliu de Guíxols - Torroella de Montgrí 47 km (Wikiloc)

Sortim de Sant Feliu per la ruta del Carrilet i després de passar per Castell d'Aro arribem a Platja d'Aro on seguim per la carretera fins a Sant Antoni de Calonge i per passeig marítim fins a Palamós. A Palamós tornem a agafar una via verda fins a Palafrugell des de on hem de trobar el camí que ens porti a creuar la carretera de Regencós per anar direcció a Pals. Des de Pals ja és un seguit de carreteres secundaries, passem per Sant Feliu de Boada, Sant Julià de Boada, Fontclara, Fontanilles, Gualta i finalment tota vora del riu Ter arribem a Torroella de Montgrí.

Sortint de Palafrugell

Pals

Palau Sator amb el Pirineu al fons

Etapa 2: Torroella de Montgrí - Santa Pau 71,5 km (Wikiloc)

Sortim de Torroella de Montgrí i pel camí de la mota del riu Ter anem cap a Verges, on creuem la carretera i seguim cap a Jafre i més tard Colomers. A Colomers hem de fer un tram de carretera al costat del riu i fins arribar a l'encreuament que ens portarà a Diana, un poblet que hi ha prop de Sant Jordi. Aquí ens líem una mica i hem d'agafar un camí que ens porta de tornada cap al pavelló i camp de futbol de Sant Jordi des de on agafem un carretera secundaria fins a Viladasens i Orriols, on creuem la A-2 i la AP7 per un pas elevat. Des de aquí una carretera de corbes i amb continus puja i baixa que ens porta fins a Mata i Banyoles. Dinem a l'estany i havent dinat enfilem la carretera de Santa Pau. Carretera amb molta pujada que passa per Sant Miquel de Campmajor i Mieres abans d'arribar a Santa Pau per poder descansar.

Verges

l'Estany de Banyoles

Mieres

Etapa 3: Santa Pau - Salt 67,5 km (Wikiloc)

Sortim de Santa Pau per una carretera secundaria que ens portarà a enllaçar més endavant amb la carretera general que varem fer ahir des de Banyoles. Arribem a l'aparcament del volcà de Santa Margarida i girem a la dreta en direcció a Olot. Al principi ha sigut pujada per aquesta carretera, però un cop a la general són 6 km de baixada fins a Olot. A dins a Olot arribem fins a l'estació que és on surt la ruta del Carrilet. Aquest camí no té pèrdua, i encara millor perquè a partir de mig matí tot és camí de baixada. Parem a dinar a Amer i finalment a la tarda arribem a Salt on aprofitem per dormir a un hotel que hi ha al costat del centre comercial.

Deixant enrere Santa Pau

El Pirineu poc abans d'arribar a Olot

Tram del carrilet a la Garrotxa

Etapa 4: Salt - Sant Feliu de Guíxols 45 km (Wikiloc)

És l'últim dia i com que conec la zona des de Salt vaig cap a Girona passant per carrers i un cop a Girona ja em dirigeixo cap a Emili Grahit per agafar el camí que ens portarà cap a Sant Feliu. L'etapa és senzilla, i fins cap a Santa Cristina d'Aro que trobarem baixada, tot el demés és bastant planer. Un cop a Castell d'Aro, desfem el camí que varem fer el primer dia i arribem a Sant Feliu de Guíxols.

Rocacorba i el Pirineu

Llagostera

Olla de Núria 2011

Després de molts de dubtes i de no saber si arribaria prou preparat a la meva cursa de l'any, va arribar el dia.

Va ser el 17 de juliol. Arribava a l'Olla amb forces dubtes de si estaria prou preparat per acabarla. He passat uns mesos molt difícils i entre alguna petita lesió i altres problemes que per sort ja s'han solucionat, vaig poder còrrer l'Olla.

Els últims entrenaments havien anat de diferent manera. Si ve algun em va sortir prou bé; com pot ser la "Marxa puja i baixa de Begur", ni va haver algun altre en el que no em sentia amb forces, les cames em flaquejaven i no trobava ni el ritme ni la manera de tornar a còrrer. Un exemple va ser la setmana anterior a l'Olla, on un simple entrenament de 17 km, amb algun petit desnivell, no el vaig poder aguantar. Així que de cares a la cursa tot eren incògnites.

Després d'una setmana de descans, vaig arribar a Núria sense saber ben bé com m'aniria la prova. No estava tant nerviós com l'any passat, però en el moment de l'entrega dels dorsals no estava prou bé. Estava motivat, però preocupat i nerviós per altres coses que em rondaven pel cap.

Es va donar el tret de sortida a les 9:15, i vam enfilar cap al cim del Puigmal, on vaig pujar a un ritme bastant bo, tot i que més tard m'adonaria que havia sigut massa ràpid. D'aquí cap al coll de Finestrelles vaig anar prou bé. A partir d'aquí, tot i que em sentia prou bé, les forces em van començar a flaquejar i va ser al arribar al Pic de Nou Fonts on ja vaig notar que em passava alguna cosa i que no tenia forces. Vaig baixar fins al Coll de Nou Fonts i allà vaig tenir sort de l'abituallament. Vaig beure tant com vaig poder i vaig agafar un gel energètic i unes quantes gominoles "ositos" que més endavant em van permetre acabar la prova.

Crec que mai m'havia sentit tant malament com en aquests moments a Nou Fonts. No tenia forces i vaig tenir sort que l'Arantxa em va acompanyar un rato fins al coll de Nou Creus. A partir d'aquí ja recuperat, vaig haver de pujar l'últim pic i llavors 5 km de baixada fins a Núria.

A la baixada tot i ser més fàcil i menys tècnica que la de l'any passat, vaig tornar a patir força. Anava bastant just de forces i em costava còrrer.

Al fer la volta per darrera del Santuari, vaig posar bona cara, una rilla i vaig afrontar la recta final.

Tot i no haver fet una bona cursa, vaig aconseguir baixar 10 minuts el temps de l'any passat i acabar amb 3:57 h. Van ser 21'670 km; amb un desnivell acumulat de 4000 m.

Ara em queda el bon record de la prova i intentar arribar més ben preparat a la de l'any que ve.

Marxa Puja i Baixa Begur

Va ser diumenge passat. Després de prop de 5 mesos sense participar a cap marxa ni cursa, em vaig tornar a posar les esportives i vaig tornar a còrrer.

Cal dir que és una marxa molt i molt dura que surt de Begur i que tal i com el seu nom diu, no para de pujar i baixar per la costa, tot seguint el GR-92. En quan a vistes és la millor marxa que he fet mai, i de duresa en té molta.

No obstant, em vaig sentir prou bé i tot i no estar en ple estat de forma, vaig fer un temps prou digne, per còrrer i caminar els 13 km. Van ser 1h i 36 minuts. Al principi vaig haber de caminar una bona estona perque no em vaig voler posar a la primer linia de sortida. Això va fer que només de sortir em trobés amb gent que volia fer la marxa caminant i en algun corriol, vaig haber de caminar perquè era impossible correr.

Aquest ha sigut un entrenament fort de cares a l'Olla de Núria. A dia d'avui queden poc més de 15 dies per arribar a la cursa. No estic massa bé, em falta posar-me més en forma, però intentaré arribar-hi apunt i poder acabarla.

Si tot va bé l'any que ve tornaré a Begur per fer aquesta marevellosa marxa.

Objectiu Olla de Núria

Ja fa dues setmanes que he tornat als entrenaments. Primer el descans que em volia pendre, més tard la malaltia del meu pare i quan ja m'hi podia posar, va arribar alguna petita lesió. Així que ara, després de 3 mesos he tornat a posar-me les esperdenyes i a còrrer.

Les dues setmanes anteriors van ser entrenaments de 40 minuts fins a l'hora i ja per acabar hi vaig sumar un dia de desnivell pujant a les dunes.

Avui després d'una altra setmana de descans hi he tornat i si no hi ha res de nou ja no pararé fins estar a punt per l'Olla que és el dia 17 de juliol.

Ha sigut una bona volta, sortint des del pis, cap al Montplà passant pel camí dels olivans i encarar el camí que em porta fins a dalt de tot de les dunes. Allà he agafat el camí que va fins a Sta. Caterina i l'he enfilat per arribar al coll i pujar al Montplà, des d'on he baixat fins al Coll d'en Garrigàs i he pujat al castell. Ni una parada, així que he anat directe a la Creu, camp de fútbol i tornada cap a casa.

9.49 km. amb un temps de 1:06h.
Així que a partir d'ara s'ha d'intentar anar agafant la forma, anar baixant temps i anar allargant el recorregut dia a dia.

A Núria m'hi esperen 4000 m de desnivell acumulat + 2000 - 2000 i tot això per sobre dels 2000 m d'altura. Així que CAMES AJUDEU-ME.

Salut i a còrrer!!!