Tito estem amb tu

Prefeririem no haver de rebre notícies com aquesta d'avui.

L'entrenador del F.C. Barcelona, Tito Vilanova ha de deixar el càrrec d'entrenador per culpa d'una recaiguda de la seva malaltia. En aquests moments les rivalitats no existeixen i tothom pensa en el millor pel tècnic del primer equip del F.C. Barcelona.

Així que des d'aquí, enviar molts ànims a en Tito.

Marxa Popular dels Molins a Calonge

Diumenge, a les 6:30 del matí sona el despertador per anar a una marxa popular. Això ja no recordava el que era, fa un parell d'anys que no n'havia fet cap; la última la Puja i Baixa de Begur l'any 2011.

Potser és un mal moment per reenganxar-me aquest mon de les marxes perquè en ple estiu, quasi no n'hi ha i  amb aquesta calor tampoc hi ha masses ganes de córrer. Avui mateix la temperatura a les 8 del matí ja era prou elevada.

Doncs bé, a les 8 han donat la sortida i he començat a córrer al costat d'un amic que feia temps que no veia. Fins al quilòmetre tres he anat amb ell i la seva xicota, però després de parlar una estona hem quedat de veure'ns a l'arribada quan estiguéssim esmorzant. A partir d'aquell moment he pujat una mica el ritme i ha arribat un punt que m'he quedat sol; això no ha sigut perquè anés molt ràpid, el que ha passat és que la gent que ha fet la marxa corrent anava força davant meu i la gent que ha decidit fer-la caminant ha quedat darrera.

Quan quedaven tres quilòmetres m'ha atrapat un noi, i hem acabat de córrer fins al final tots dos junts. La veritat que després de tant de temps sense córrer a ple sol, m'ha anat bé trobar algú amb qui compartir aquests quilòmetres.

A l'arribada força cansat, però content perquè no em feia mal res, que els dolors a la part del sacre són els principals culpables de que hagi estat tant de temps parat.

Ara el que toca és anar agafant la bici per arribar al Danubi en forma, i quan arribi el setembre anar fent marxes populars.

He fet 9,750 km amb un desnivell acumulat de 237 metres i un temps de 58 minuts. Estic content.

Marxa dels Molins al wikilok

Des de Torroella fins als Àngels amb bici

Des de que vaig començar a agafar la bici de carretera fa dos o tres mesos, tenia un objectiu, arribar als Àngels. De fet, ja hi vaig anar amb un amic fa quatre anys, però aquella vegada va ser amb la bicicleta de muntanya.

Ara em volia tornar a provar i saber si ja començava a estar amb forma.

Ahir no bufava vent i tot i que vaig sortir una mica tard de casa, la decisió estava presa, intentar arribar a dalt.

Fins a Madremanya vaig anar prou bé, però no sabia com em respondrien les cames amb la pujada. El primer quilòmetre és senzill, planer i amb algun petit pendent cap avall, però un cop fet aquest primer quilòmetre la cosa ja canvia. Comença a picar cap amunt. A partir de llavors és qüestió d'anar jugant amb els pinyons i intentar no parar de pedalar. No ho vaig fer, no vaig parar fins arribar al peu de les escales dels Àngels.

Allà un merescut descans de deu minuts, moment per menjar un plàtan i tornar cap a Torroella.

Ruta al wikiloc

Camp de gira-sols a Fonolleras

Apunt d'arribar a Madremanya al peu dels Àngels

Una vista des dels Àngels

GIRONA FC Un equip que fa somiar una provincia entera

Girona FC temporada 2012 - 13

A finals d'agost quan va començar la lliga a segona divisió ningú amb una mica de seny hagués dit que el Girona FC pogués fer una temporada excel·lent com ha fet. Un equip amb un pressupost molt just i que des de la jornada dos de lliga no ha abandonat les places de playoff i fins i tot ascens directe. Inclús a finals de la primera volta va estar apunt de posar-se líder quan va rebre a l'Elx a casa.

Al principi semblava que no podia ser, que en un moment o altre de la temporada havia de venir un sotrac que ens fes baixar dels núvols, però tot i fer un inici de segona volta bastant decebedor, l'equip es va tornar a recuperar i ha fet una recta final de campionat excepcional.

Avui s'ha jugat l'anada de la final del playoff. El resultat no ha sigut del tot bo; un 0 a 1 a casa contra l'Almería, però encara queda la tornada i la província de Girona seguirà somiant amb aquest anhelat ascens de categoria.

Pujar a primera significaria fer història. Per primer cop un equip de la província seria a la màxima categoria de futbol. La Unió Esportiva Figueres als anys 90 ho va tenir a fregar, ara el Girona FC agafa el relleu, fins al l'últim moment s'ha de tenir fe i s'ha de lluitar i si, encara es pot aconseguir.

Des de aquí vull felicitar als jugadors per arribar fins on han arribat. Ara no es poden arronsar i tot i que segur la moral està tocada, demà s'han d'aixecar amb un únic objectiu, ser a primera la temporada que ve.

No vull acabar aquest post sense esmentar a una persona a qui el Girona FC ha d'estar agraït. És en si us plau, el ganés del Girona. Des de fa un parell de temporades no para d'animar a cada partit del Girona. Ell tot sol, amb el seu tambor i amb el seu crit "Si Us Plau" és qui fa que la gent continuï animant. L'hi han fet un petit reportatge a la Sexta i també una entrevista al diari El Punt. Al Gol Nord de Montilivi és tot un ídol. Avui al finalitzar el partit la gent es feia fotos amb ell.

Així que moltes gràcies Girona FC i repeteixo el que l'hi he dit al sortir del camp. Si Us Plau, ets molt gran!!!!

Un gran homenatge al 21

Abans que res, com que m'és difícil mantenir un bloc actiu, encara ho és més fer-ho amb dos a la vegada. Per lo tant el meu bloc "De Sarrià a Cornellà" després d'anys sense fer una entrada el deixaré tancat.

Així que si de tant en tant em passa pel cap alguna cosa relacionada amb l'Espanyol també ho faré en aquest bloc.

La casualitat ha fet que aquestes dues últimes setmanes s'hagin produït dos homenatges bastant importants en el club. Res a veure un amb l'altre, però si que mereixien tenir un esment en aquest bloc.

Ahir després de més de tres anys d'espera va arribar el moment d'homenatjar al nostre capità. Molts ens havíem queixat que estaven retardant molt aquest partit, però suposo i entenc que si aquest homenatge s'havia de fer amb la participació de la família de Dani Jarque no es podia fer abans. Un homenatge així on inclús li cauen les llàgrimes a la persona més valenta, no es pot fer quan tant sols fa uns mesos o pocs anys que ha succeït aquesta pèrdua.

Per l'ocasió hi va haver els antics companys de Jarque a l'Espanyol i també amics seus del món del futbol. Amics que va fer en les seves etapes a la selecció espanyola a les categories inferiors. El padrí de l'homenatge no podia ser altre que Andrés Iniesta, un gran jugador de futbol i crec que puc assegurar que una gran persona. També varen participar activament en l'acte els amics de la Cooperativa on Dani Jarque va començar a jugar a futbol. Aquest moment i el del minut 21 quan es va parar el joc i es va fer entrega d'uns rams de flors a la companya, filla i mare de Dani Jarque, varen ser els més emotius del dia.

Amb el que no estic gens d'acord és amb la difusió que se'n va fer en els mitjans de comunicació. Crec que tot i ser l'Espanyol, mereixia tenir més ressò. A Espanya ben poca cosa, i a Catalunya ens han tornat a fallar. Entenc que si coincideix amb la presentació d'una "mega estrella" del FCB no tingui tot el ressò que hauria tingut si es fes en un moment on no comparteixi notícia, però em sembla una mica vergonyós i repugnant que avui a les notícies del migdia de TV3, aquest homenatge continuï quedant darrera d'aquesta presentació i també de la "nova" presidència en el RMCF.

Dani Jarque, sempre amb nosaltres.

UEFA 87 - 88. GRANS RECORDS

El diumenge passat vaig viure un dels millors moments a l'Estadi de Cornellà - El Prat. Aquest dia es va retre un homenatge als jugadors i cos tècnic de la UEFA del 87/88.

Aquell equip sempre l'he tingut present. Són els meus primers records de l'Espanyol.

Bé, siguent sincer recordo quan el meu pare em va portar a Sarrià dues vegades quan era molt petit. Aquelles dues vegades anàvem a veure l'Espanyol, però la casualitat va fer que els dos cops que hi vam anar, l'equip rival era la Real Sociedad on hi jugava el meu ídol d'infantesa; el gran Luís Miguel ARCONADA. Si, era de la Real però l'idolatrava i no vaig parar fins que vaig aconseguir que em compressin la samarreta. Llavors no era com ara, que tothom té samarretes del seu equip, així que per mi va ser un gran regal. Per posar un exemple, per tenir la meva primera samarreta de l'Espanyol, vaig haver d'esperar fins que vaig fer els 23 anys.

Tornant al tema, aquest cap de setmana es va fer un homenatge a tots els components de la plantilla de l'Espanyol 87/88; els N'Kono, Iñaki, Job, Zubillaga, Soler, Orejuela, Urkiaga, Golobart, Gallart, Losada, Pichi Alonso, Pineda... els noms que em varen fer somiar aquella temporada.

Gol de Pichi 3-0 al Brujas

Celebració d'aquest gol. A la final!!!!

Ho recordo perfectament, l'eliminatòria contra el Milan on hi jugaven entre altres: Gullit, Van Basten, Baresi, Costacurta, Tasotti, Maldini... un Milan que va guanyar l'Scudetto i que en les temporades següents faria història. També l'eliminatòria contra l'Inter; però si dos partits recordo per sobre de tots és la tornada de les semifinals contra el Brujas; amb gol de Pichi Alonso a l'últim minut de la prorroga i el partit d'anada de la final contra el Bayer Leverkusen. Aquell 3 a 0 el recordo com si fos ara, aquella pilota que Golobart va rematar amb el cap al pal, que hagués pogut suposar el 4 a 0, Sarrià ple a vessar. Grans records.

El que va passar quinze dies després a Alemanya; on es jugava el partit de tornada al camp del Bayer Leverkusen, no esborra la gran competició que varen fer aquests jugadors.

Encara ara, molts donen la culpa de la derrota a l'entrenador d'aquell equip, Javier Clemente, per haver deixat a Lauridsen i Valverde a la grada. Jo no hi estic d'acord. Potser si que Valverde hauria d'haver estat com a mínim a la banqueta, però amb un 3 a 0 de l'anada, molts entrenadors haguessin fet un equip ultra defensiu com va fer el de Barakaldo. Cal recordar que al minut 22 de la segona part el Bayer va marcar el primer gol i llavors els jugadors es varen desinflar i crec que ens haguessin remuntat encara que haguéssim fet un 4 a 0 en el partit d'anada.

Per mi, aquell equip és el més gran de la història de l'Espanyol. Uns jugadors que més que companys eren amics i que lluitaven tots per defensar els colors de l'Espanyol.

Sap greu que a la inauguració de Cornellà - El Prat no varen convidar al tècnic que va fer possible aquesta fita històrica, però per sort aquest diumenge van mig arreglar aquell error i els varen convidar a tots.

Per fi em vaig poder fer una foto amb ell. El gran Javier Clemente!!! 

4 dies per la província de Girona amb bicicleta

Aquest estiu que ve tornarem a fer el Danubi amb bicicleta, i com que necessitem entrenar una mica, aquest passat pont de maig varem aprofitar per fer  una volta amb bici per les comarques de Girona.

La idea la vaig agafar d'un altre blog que vaig trobar per la xarxa i com que em va agradar, vam decidir que intentaríem fer el mateix recorregut.

Jo sóc de Torroella de Montgrí, i per aprofitar de dormir una nit a casa, vaig demanar a la meva germana si ens podia portar a Sant Feliu de Guíxols amb el seu cotxe. Així la primera etapa seria Sant Feliu de Guíxols- Torroella de Montgrí, la segona Torroella de Montgrí - Santa Pau (aquesta la varem denominar etapa reina), la tercera Santa Pau - Salt i la quarta i última va ser Salt - Sant Feliu de Guíxols.

Sincerament és un recorregut molt recomanable pel seu interès paisatgístic i també per la varietat de llocs pels que es passa. Sortim de la costa del Baix Empordà, per arribar cap a la zona volcànica de la Garrotxa i passar també per la ciutat de Girona.

Ens ho vam passar molt bé. Només varem tenir dos petits contratemps. Una roda rebentada a la segona jornada i quan tot just havem fet vuit quilòmetres i un altre cop al cap de 15 quilòmetres més, i una mica de pluja abans d'arribar a Santa Pau, però que amb prou feines ens va arribar a mullar.

És una ruta senzilla, però cal estar una mica preparat; sobretot per afrontar la segona etapa, on trobem el desnivell més important. Des d'Orriols fins a Banyoles ja tenim una carretera una mica sinuosa, però al sortir de Banyoles fins a Santa Pau, la pujada ja és considerable i crec que és necessari haver fet un dinar amb condicions per arribar fins al final de la jornada.

Passo a fer un resum de les etapes, o si més no apuntar el recorregut:

Etapa 1: Sant Feliu de Guíxols - Torroella de Montgrí 47 km (Wikiloc)

Sortim de Sant Feliu per la ruta del Carrilet i després de passar per Castell d'Aro arribem a Platja d'Aro on seguim per la carretera fins a Sant Antoni de Calonge i per passeig marítim fins a Palamós. A Palamós tornem a agafar una via verda fins a Palafrugell des de on hem de trobar el camí que ens porti a creuar la carretera de Regencós per anar direcció a Pals. Des de Pals ja és un seguit de carreteres secundaries, passem per Sant Feliu de Boada, Sant Julià de Boada, Fontclara, Fontanilles, Gualta i finalment tota vora del riu Ter arribem a Torroella de Montgrí.

Sortint de Palafrugell

Pals

Palau Sator amb el Pirineu al fons

Etapa 2: Torroella de Montgrí - Santa Pau 71,5 km (Wikiloc)

Sortim de Torroella de Montgrí i pel camí de la mota del riu Ter anem cap a Verges, on creuem la carretera i seguim cap a Jafre i més tard Colomers. A Colomers hem de fer un tram de carretera al costat del riu i fins arribar a l'encreuament que ens portarà a Diana, un poblet que hi ha prop de Sant Jordi. Aquí ens líem una mica i hem d'agafar un camí que ens porta de tornada cap al pavelló i camp de futbol de Sant Jordi des de on agafem un carretera secundaria fins a Viladasens i Orriols, on creuem la A-2 i la AP7 per un pas elevat. Des de aquí una carretera de corbes i amb continus puja i baixa que ens porta fins a Mata i Banyoles. Dinem a l'estany i havent dinat enfilem la carretera de Santa Pau. Carretera amb molta pujada que passa per Sant Miquel de Campmajor i Mieres abans d'arribar a Santa Pau per poder descansar.

Verges

l'Estany de Banyoles

Mieres

Etapa 3: Santa Pau - Salt 67,5 km (Wikiloc)

Sortim de Santa Pau per una carretera secundaria que ens portarà a enllaçar més endavant amb la carretera general que varem fer ahir des de Banyoles. Arribem a l'aparcament del volcà de Santa Margarida i girem a la dreta en direcció a Olot. Al principi ha sigut pujada per aquesta carretera, però un cop a la general són 6 km de baixada fins a Olot. A dins a Olot arribem fins a l'estació que és on surt la ruta del Carrilet. Aquest camí no té pèrdua, i encara millor perquè a partir de mig matí tot és camí de baixada. Parem a dinar a Amer i finalment a la tarda arribem a Salt on aprofitem per dormir a un hotel que hi ha al costat del centre comercial.

Deixant enrere Santa Pau

El Pirineu poc abans d'arribar a Olot

Tram del carrilet a la Garrotxa

Etapa 4: Salt - Sant Feliu de Guíxols 45 km (Wikiloc)

És l'últim dia i com que conec la zona des de Salt vaig cap a Girona passant per carrers i un cop a Girona ja em dirigeixo cap a Emili Grahit per agafar el camí que ens portarà cap a Sant Feliu. L'etapa és senzilla, i fins cap a Santa Cristina d'Aro que trobarem baixada, tot el demés és bastant planer. Un cop a Castell d'Aro, desfem el camí que varem fer el primer dia i arribem a Sant Feliu de Guíxols.

Rocacorba i el Pirineu

Llagostera