dilluns, 30 de desembre del 2013

Partit de Nadal de la selecció catalana de futbol

Com cada any, arribats a aquestes dates, es celebra el partit de la selecció catalana de futbol i cada any resulta més difícil trobar un rival. Però si bé és veritat que com més gran sigui l'entitat del rival, més enganxarà a la gent, crec que ja fa anys que la selecció catalana no enganxa a la gent. S'ha intentat posant entrenadors mediàtics com en Johan Cruyff però ni així.

El partit de la selecció sempre ha sigut aprofitat políticament, tant pels propis polítics com pel poble, per manifestar-se a favor de la independència de Catalunya i clar, ara des de fa uns anys, s'ha aconseguit portar el tema de la independència fins a un punt de no retorn i la gent pot sortir al carrer de manera multitudinaria cada onze de setembre per cridar i demanar la independència. Això també es pot fer en cada partit de bàsquet al pavelló Olímpic de Badalona quan juga la Penya, al Nou Congost de Manresa, a Montilivi amb el Girona FC, al camp del FC Barcelona quan hi ha partit. Així crec que ara la gent no té la necessitat d'anar al partit de la selecció catalana, que no ens enganyem, futbolisticament parlant no té cap mena d'interès.

També crec que hi ha un altre factor important. Quan el partit de la selecció era un incordi per Espanya, per la RFEF... era més fàcil que la gent hi anés. Quan s'ha convertit en una cosa normal i que no molesta a ningú; bé, potser si que molesta, però molesta molt més tot el moviment independentista que s'ha despertat aquests últims anys on crec que tant el govern de Zapatero com ara amb escreix el de Rajoy han fet molta feina perquè cada dia hi hagi més independentistes. El que deia, crec que quants més impediments et posen més encès estàs i més fàcil és mobilitzar-te per anar a aquesta festa del futbol català.

Fins i tot es va arribar al punt de organitzar un Catalunya - Euskadi que tampoc va tenir tant d'èxit com s'haurien pogut imaginar. Es volia omplir el camp del FC Barcelona i no es va aconseguir ni de bon tros.

Deixant a part els primers partits que recordo contra Nigèria, Yugoslavia, Bulgaria... on l'Estadi Olímpic feia goig i estava practicament ple, no s'ha tornat a aconseguir més.

Bé, hi va haver una exepció. El Catalunya - Brasil del 18 de maig del 2002. Aquell partit va tenir molt d'èxit perquè el rival era la selecció de Brasil que un mes més tard va guanyar el Mundial de Corea i Japó, amb els Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Roberto Carlos... A part de tot això, hi va haver molt de moviment de la RFEF, que fins a l'últim moment va intentar buscar mil impediments perquè no es pogués fer aquest partit. No ho van aconseguir i va ser un gran èxit de la Federació Catalana poder organitzar un partit com aquell.
Més tard, va venir Argentina, va tornar Brasil, però mai s'ha tornat a produïr un moviment com el d'aquella nit de maig o a finals dels anys 90 quan es van començar a organitzar aquests partits.

Nosaltres ballant al
 Catalunya - Brasil del 2002
Crec que costarà tornar a enganxar a la gent fins que no hi hagi una selecció reconeguda oficialment per la FIFA i que pugui jugar partits de manera oficial.

Colla Llavor del Montgrí ballant al
Catalunya - Brasil del 2002

dimecres, 11 de desembre del 2013

Un cap de setmana diferent

Aquest ha sigut un cap de setmana diferent i molt ben aprofitat. Un no parar.

El divendres aprofitant que feia molt bon sol i que cap al sud de la Costa Brava no hi arriba la tramuntana, vam anar cap a Tossa de Mar. Encara que sembli impossible, no hi havia estat mai i la veritat és que em va agradar molt. Va ser una bona manera d'aprofitar el dia, perquè tenint en compte que la nit abans havia treballat, tornar cap a casa després d'anar a buscar a l'Arantxa a Girona, hagués sigut deixar escapar un bon dia de sol.


Platja Gran de Tossa de Mar
Platja d'es Codolar de Tossa de Mar








El dissabte havíem d'anar a Girona de bon matí, però també teníem previst fer alguna sortida de muntanya. Uns dies abans ja m'havia posat en contacte amb el meu amic; en Marc que és tot un expert en rutes de muntanya. Li vaig dir que me'n recomanés alguna de curta i que fos prou maca. No va fallar, em va passar cinc rutes de les que finalment vaig triar el Bestracà; un cim de la Garrotxa del que fins aquell moment no n'havia sentit a parlar.

Oix
El Pairé (masia abandonada)


Vaca i Vedell
La ruta surt des d'Oix, per una pista que va cap a Beget. Mica en mica i passant per un corriol, va guanyant altura i es comença a veure tota la bellesa de la comarca de la Garrotxa i amb vistes fins al mar. Però això no és tot, a mida que vas pujant i després de passar pel Pairé, i l'ermita de Sant Andreu de Bestracà, es comencen a veure les muntanyes nevades del Pirineu.

El Pirineu
I el Montgrí


Ermita de Sant Andreu de Bestracà
Un cop arribats al Coll, vam carenar una mica cap al cim tot i que ens vam quedar a escassos 40 metres de coronar-lo. Allà vam seure a menjar unes mandarines i vam fer el camí de tornada fins a Oix. Era tard i teníem por que no ens donessin menjar enlloc. Finalment vam poder dinar a un restaurant a Oix.

Cims de l'Alta Garrotxa. Comanegra - Puig de les Bruixes - Bassegoda -Cresta del Ferran

I el diumenge al matí per acabar el cap de setmana, què millor que fer un puja i baixa ràpid del castell de Torroella. Les vistes no eren tant bones com el dia anterior, però va valdre la pena.

El Castell del Montgrí
La ruta del Bestracà l'he penjada al wikiloc. Ens vam equivocar poc després de sortir d'Oix, crec que ja ho veureu fàcilment en el track.

Us recomano fer una ullada al bloc d'en Marc "Pas a Pas" i si voleu tota l'explicació detallada de la ruta del Bestracà també la trobareu en aquest enllaç.

dimecres, 4 de desembre del 2013

Objectiu marató posposat

Com ja deia fa uns dies, quan vaig començar l'entrenament específic de cares a la marató de Barcelona, uns dolors a les cames no em permetien fer la preparació còmodament.

Doncs bé, després de dues setmanes parat i d'una visita al metge, he decidit que de moment és impossible aconseguir aquest objectiu tant aviat.

M'he vist obligat a parar. No m'agrada haver de parar en aquest moment. Estava molt animat de cares a fer la marató, però crec que és millor agafar-s'ho amb calma i buscar un altre moment o una altra marató en què pugui fer aquesta preparació dignament.

Podria haver seguit entrenant, aguantant el dolor, però crec que més aviat que tard, hagués hagut de parar i possiblement amb alguna lesió important. Clar que m'hagués agradat fer-la ara. És un objectiu que persegueixo des de fa temps, però per una o altre cosa mai m'hi havia pogut posar prou en serio.

Ara estic sortint a fer tirades molt i molt curtes, d'uns trenta o quaranta minuts, però si que tinc clar que la més mínima sensació de dolor, tornaré a parar. Ja he dit que estic pendent de la visita al podòleg, potser tinc algun problema als peus o potser la dismetria a les cames em perjudica. Del que estic segur és que això té solució i d'aquí a poc temps podré tornar-hi.

Si fins fa tres anys havia pogut córrer i fer tot el que em proposava sense cap mena de dolor, també ho podré fer més endavant.